EL vòmit de la mala fe
El meu besavi López era originari de Jaén. Era sabater de professió i de ben jove es veu que només tenia al cap anar-se’n a viure a Catalunya, perquè, segons el seu fill, el meu avi, n’estava fins al capdamunt, del senyoret terratinent andalús i dels palanganeros madrilenys que li reien les gràcies. A Barcelona es va casar amb una catalana, la meva besàvia Andreu, van criar cinc fills, van obrir tres sabateries i com que el negoci els anava prou bé, es van comprar una caseta a la carretera de la Rabassada. Presumia de fer sabates a mida a Pau Casals, “aquell senyor tan ben educat que toca al Palau de la Música”, i es posava malalt cada vegada que Alejandro Lerroux, un altre andalús com ell, malparlava dels catalans i de Catalunya. El català va ser, a partir de la seva arribada, la seva única llengua, que admirava i estimava. I tot això sense tenir cap consciència de catalanitat, pàtria, bandera, identitat, militància i, molt menys, de defensa d’independència del territori català. Crec que hauria esgarrapat qualsevol que, davant seu, s’hagués atrevit a destrossar aquest miracle que deia que era la societat catalana.
Per això, com el que era, un català més d’origen andalús, (tal com ho hauria fet un català d’origen algerià o senegalès), de ben segur que s’hauria emocionat quan José Montilla va ser investit 128è president de la nostra nació. I no pas per afinitat política ni tampoc ideològica, sinó perquè aquest “miracle” de la societat catalana, tan allunyada del seu lloc d’origen, ho havia fet possible.
La mala fe d’aquell Lerroux que tanta angúnia provocava al meu besavi és la mateixa que mou la llengua bífida dels que governen avui Andalusia. La mateixa mala fe dels Chaves i Díaz de torn que la governaven abans. La mateixa mala fe del Movimiento que va promoure les cases regionals per anar contra el català i Catalunya. I la mateixa mala fe que va guiar els passos del socialista Josep Maria Sala, separant catalans en compartiments estancs, amb noms tan exòtics com baobab, per als d’origen de l’Àfrica negra; xabaca per als d’origen àrab, i xarxa llatina d’origen llatinoamericà.
