El voraviu

Si tingués 65 anys i en fes 45 que hagués matat un pare de família amb set fills d’un tret per l’esquena, quan estava emmanillat contra la paret, me’n recordaria. L’excap del Cuerpo Nacional de Policía Sebastián Trapote Gutiérrez ahir no se’n va recordar o disposava d’algun recurs legal per no citar-ho, però ho va fer el 1974, quan era subinspector. El van encausar i el procés es va sobreseure per l’amnistia del 75 i el 77. Tanmateix, el 1983, una sentència de la sala civil del Tribunal Suprem reconeixia l’autoria dels fets per part de Trapote i condemnava el Ministeri de l’Interior a pagar una indemnització de 7 milions a la dona de la víctima. És a dir, que bona part de la nostra seguretat estava en mans d’un senyor que va fer carrera malgrat el seu episodi de gallet fàcil amb resultat de mort, i d’un altre senyor, Diego Pérez de los Cobos, que el 23 de febrer es va posar camisa blava i es va presentar voluntari als colpistes. Hem de creure que era la lletrada del 13 la que va passar por, encara que estava protegida per dotze agents de les forces de l’ordre i que està acostumada a fer registres i desnonaments perquè és la seva feina. En canvi, som els ciutadans de peu els que ens hem de sentir segurs amb dirigents policials amb fulles de serveis tan encantadores. No és estrany que trobin col·laboracionista l’estratègia negociadora dels Mossos.

Ara va de bo. A partir d’avui, que comença la testifical, ens hi juguem les garrofes. En sentirem de l’alçada d’un campanar i passarem repetidament per la indignació, la sorpresa, l’estorament i la perplexitat. De tant en tant trobarem una mica de gràcia i en algun moment les defenses ens faran pujar l’adrenalina. Cada vegada més les intervencions de Marchena ens repicaran com la megafonia de les estacions. “Tren procedent d’allí i amb destinació allà farà la seva entrada per la via 3.” I a poc a poc, aniran construint les escenes de la pel·lícula. Engega l’exsecretari d’Estat de seguretat José Antonio Nieto. Els policies lesionats van aguantar el dolor i ni van ser atesos en hospitals, ni en ambulàncies mòbils, ni van anar l’endemà a l’hospital i tampoc van portar baixes laborals. És a dir que no queda ni rastre de les seves lesions. Ens ho hem de creure i prou. També fa gràcia, de la seva percepció de la realitat, que encara ara està sorprès perquè el govern de la Generalitat no va acceptar la proposta que els va fer, que s’oblidessin dels col·legis electorals tradicionals i que féssim el referèndum en carrers i places. No hauria passat res perquè ells no haurien hagut d’actuar. És a dir, costellades les que vulguem, però si ens posem en “realitats paral·leles” han d’usar la força. La mínima imprescindible, diuen.

El president Torra espera que el 2024 siguem “un país lliure”. És el desig que ha expressat en la inauguració de l’exposició Som 7,5 milions, al Palau Robert, on li han demanat una il·lusió per a d’aquí a cinc anys. Encara que gràficament relligui amb el passat (amb la campanya Som 6 milions dels anys vuitanta), l’actual campanya està encarada al futur. Per això, la petició d’un desig. Però serà que no, president. Cregui’m que serà que no. I miri que soc un paio optimista. Soc dels que sempre veig l’ampolla plena. Una part plena de líquid i l’altra plena d’aire, però plena sempre. Ni serem lliures d’aquí a cinc anys (miracles a Lourdes) ni ens hauríem d’engrescar gaire (aquest és el meu, de desig) amb la idea dels futurs si representa un altre 25% de la demografia en trenta anys. Passaria res si fóssim els mateixos 6 milions que en els vuitanta? Aniríem més bé? És hora de posar en dubte la lògica del necessari creixement continu. Econòmic i demogràfic. De la campanya dels vuitanta en queda l’acudit dels xinesos a Pujol quan explicava que érem 6 milions. “A quin hotel esteu?”, li preguntaven. Siguem 6 milions, 7,5 o 9, cabem al mateix hotel des de la perspectiva del xinès de l’acudit. I potser tenim una oportunitat de més (no de menys) de ser feliços, enfortir estructures i construir “un país lliure”.

No vaig adjectivar les declaracions d’ahir de Millo ni adjectivaré les seves actuacions d’avui. Per què? Ja s’ha guanyat un lloc a l’eternitat en patentar el Fairy com arma d’antirepressió massiva. L’àvia Neus diria que aquest home “és més dolent que la tinya”. Tots ens entenem i no cal tirar de diccionari. Ets dolent, Enric! Ras i curt. Clar i català. No cal complicar-ho, ni adjectivar-ho. El tuit que has fet avui a les 21.21 h et perseguirà per sempre més. Has decidit primer el text que hi acompanyaries o has decidit primer com retallaries el vídeo perquè la manipulació fes més efecte? En què has pensat primer? En el “marxaran d’aquí quan nosaltres ho diguem”? O en el “pel vostre coneixement jo no dic mentides”? Ni en una cosa ni en l’altra. És pitjor. Ningú et podrà dir que tu has manipulat el vídeo, perquè ja l’has buscat manipulat en un tuit que va fer el Partido del Centro Izquierda de España el divendres dia 22 de febrer, l’endemà de la declaració de Jordi Sànchez. No ets imbècil, Enric. Ni estúpid. Ni cec. Ni sord. Així és que has sabut a la perfecció que el vídeo estava tallat grollerament. T’ha anat a mida, i no has necessitat ni fer-ho. Només l’has reproduït i ara ja pots anunciar querelles a tort i a dret contra els que et diuen que l’has manipulat. Ets dolent, Millo! Ja t’ho he dit. Més dolent que la tinya!

Hi ha dos temes de nivell i de cita obligada a les portades dels diaris d’avui. Una, a El Periódico, ens teletransporta a Parc Juràssic i desperta Duran Lleida, que carrega neulers a Artur Mas. Abans del 9-N, Mas va rebutjar un pacte amb Rajoy per votar a Catalunya si tenia el suport de CiU. El ressuscitat no diu res del contingut del pacte amb Rajoy. Jo no vull ni imaginar-lo. L’altra, a El Mundo, reprodueix un correu electrònic de la directora adjunta del gabinet de la presidència del govern espanyol. La sapastre en qüestió (Andrea Gavela Llopis) va deixar rastre d’una ordre com aquesta: “Envieu-nos de cada ministeri arguments per atacar el PP.” De postres, Juanma Moreno, nascut a Esplugues, president d’Andalusia, no permetrà que es trepitgin tradicions i que es menyspreïn els drets dels andalusos a Catalunya. Vol estar molt a prop dels que van venir en els anys seixanta i setanta. Quines tradicions es trepitgen? Drets com a andalusos o com a espanyols? Va a tornajornals entre totes les comunitats autònomes, això? Tenim drets els catalans a Espanya? Quines tradicions catalanes s’han de respectar a Espanya? I com? Aquesta Direcció General de Comunitats Andaluses a l’exterior que crea és el Diplocat versió PP? El martiri que ve serà pitjor que la lenta agonia dels peixos fora de l’aigua. Espanya ens mira!

Declara Enric Millo des de primera hora del matí. Quatre hores llargues. Dits trencats. Fractures de cama. Armilla antibales esquinçada. Fairy als peus. Cops d’arts marcials al clatell. Assetjament. Fustigació. Violència. Intimidació. Desallotjaments. Crispació. Setges. El tumult del 20 de setembre només és el més conegut. Hi ha centenars d’incidents de certa violència en molts llocs. Desenes i desenes i desenes i desenes i desenes i desenes. Llançament d’objectes incendiaris, pintades en parets, amenaces a policies i agents judicials... A la tarda, engega Diego Pérez de los Cobos, que acaba i continuarà demà. Ús de la força exquisit. Nens i avis com a escuts contra les forces de l’ordre. Em ve al cap el paràgraf final de La pesta (1947), del Nobel francès Albert Camus. “Escoltava els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, i Rieux pensava que l’alegria està sempre amenaçada. Sabia que la majoria feliç ignora el que es pot llegir en els llibres, que el bacteri de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot esperar durant decennis adormit als mobles, a la roba, que espera pacientment als dormitoris, a les bodegues, a les maletes, als mocadors i als papers, i que arriba un dia en què la pesta, per a desgràcia i aprenentatge dels homes, desperta a les seves rates i les envia a morir a una ciutat feliç.”

M’agradaria equivocar-me, però encerto el ple. No hi haurà pau per a Piqué. Ni pau mediàtica, ni pau comunicacional, ni pau judicial. Ni per a Gerard Piqué ni per a Shakira. Tant li fa que a partir d’ara facin la farina plana (jo espero que continuï sent un esperit lliure). L’aigua que els baixa convertirà en glòria els xiulets que fa anys que escolta per camps d’Espanya tant si juga amb el Barça com quan jugava amb la selecció espanyola. No hi haurà pau per a Piqué, perquè ha tingut el desvergonyiment de ratificar dos cops (després de dues victòries del Barça al Bernabéu) que té opinió política i que pensa expressar-la alt i clar quan ho cregui convenient. El periodista Carlos Herrera ja li va dir cretí dijous passat, i la contesta avui de Piqué ha estat que creu que s’ha d’escoltar i que no s’ha d’insultar, que ha vist el judici i el que va passar a Catalunya i que són innocents. No hi haurà pau per a Piqué perquè aquest estil (de demòcrata) no es porta. Recordeu la resposta de Juncker la setmana passada quan li qüestionaven la trobada europea amb la Lliga Àrab a Egipte per les continues violacions de drets humans en alguns dels països àrabs. “Si només em reunís amb demòcrates, acabaria l’agenda setmanal els dimarts.” Adapto a la presidència europea la cita de l’àvia Neus: “Nens i ciàtics sempre diuen veritat.”