El català, llengua feminista
Una de les polèmiques arran de l’última vaga feminista va ser el nombre de pancartes reivindicatives en castellà vistes a la manifestació de Barcelona, suposadament més nombroses que les escrites en català. Si bé és força complicat provar aquesta hipòtesi i extrapolar-la a tota la geografia del país, la polèmica entronca amb el complex encaix que hi ha hagut entre els feminismes i la catalanitat al llarg de la història.
S’ha de tenir en compte, primer, que costa que els sabers generats en català per les feministes arribin al gran públic. Les teories i pràctiques feministes no solen ser hegemòniques a Occident, i la cultura catalana ha patit el domini d’Espanya. Maria Rodó de Zárate posa l’exemple del concepte d’interseccionalitat, l’estudi del gènere en relació amb altres categories, com l’ètnia i la classe social. Rodó explica que s’atribueix al feminisme afroamericà dels setanta i vuitanta el naixement del concepte. Tanmateix, recorda que, durant aquell temps, a Catalunya es desenvolupaven reflexions i pràctiques polítiques que unien l’anàlisi feminista amb la classe social, la qüestió nacional i l’orientació sexual, però que no han estat reconegudes com a rellevants.
Rodó de Zárate atribueix l’oblit a l’hegemonia anglosaxona, que facilita la circulació a escala mundial de textos en anglès. També al fet que les feministes catalanes poques vegades consideren la identitat nacional una identitat, o una font d’opressió, discriminació i violència. Hi afegiria que, en un context de diàleg i aliances amb les feministes espanyoles, la qüestió nacional –i la reivindicació del català– s’ha deixat erròniament de banda per no causar tensions dins del moviment. Ho evidencien les divisions presents des de les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 fins als manifestos en l’àmbit espanyol del 8 de març del 2018 i el 2019, en què el rebuig a la repressió patida arran de l’1 d’octubre es va relegar als manifestos en català.
Pel que fa a l’ús de la llengua catalana en cercles feministes, l’experiència en àmbits de socialització LGTBI ens en podria donar pistes. Marta Estella Clota i Marc Garriga expliquen que el català és una llengua minoritària en aquest col·lectiu. Garriga ho atribueix a l’absència de productes en català destinats a persones LGTBI, com ara cançons, iconografia, còmics o personatges de ficció. Segons Estella, la unió entre identitat i consum és encoratjada pel capitalisme, que promou la difusió d’identitats homogènies i desvinculades d’un territori. Aquest context, assenyala, resulta desfavorable per a llengües minoritzades com el català i l’occità. Cal pensar, també, en l’ús d’internet, ja que l’espai digital català de referents feministes és més petit que l’anglès o el castellà.
Tant Estella com Garriga coincideixen que el català, a més, es considera una llengua molt formal. La defensa d’un estàndard, així com l’estricta dicotomia entre correcció i incorrecció, impossibilitarien la creació i la transmissió d’un argot. Així doncs, en alguns àmbits feministes, el català pot generar reticències en ser percebut com l’idioma de l’statu quo, el que atorga privilegi en les estructures de poder. Irònicament, doncs, aquestes situacions plantegen un doble efecte de l’imperialisme lingüístic espanyol: una eina creada per superar la marginalització de la llengua catalana –la difusió d’un estàndard i la seva utilització institucional–, acaba contribuint a la seva minorització, ja que dificulta la difusió del català en contextos informals.
Així doncs, el feminisme català, i sobretot la societat catalana, té força deures. Han de recuperar la rica tradició feminista escrita en català –i pensada de la catalanitat estant– i difondre-la. També s’han de fer continguts feministes en català, no només en els mitjans de comunicació de masses sinó, sobretot, a internet. Caldria, també, que les feministes fessin seva aquesta llengua en les reivindicacions i la seva pràctica diària. No aniria malament, tampoc, que els senyors tan preocupats per la salut de la llengua s’unissin a les reivindicacions del moviment. En català, per descomptat.
