Ser estat ja no és el que era

Catalunya està en procés d’accedir a la condició d’estat i ho farà en un moment en què aquesta forma política està en un profund procés de mutació. En l’esfera política, també estem transitant de la modernitat a la postmodernitat. L’estat nació, aquest “animal artificial” que Hobbes teoritza per primera vegada, ha aspirat, en la modernitat, a exercir el monopoli no només de la violència legítima, és a dir, de la seguretat interior i exterior, sinó també de l’administració pública, la moneda i la política econòmica (fiscal, monetària, industrial i laboral) i de la garantia dels drets en general, inclosos els drets socials.

Avui, però, tot això va canviant poc, sobretot a Europa, on en les darreres dècades s’ha fet evident la necessitat d’aprofundir en un procés de doble cessió de competències, cap amunt i cap avall: cap a les institucions centrals de la UE (Parlament, Consell, Comissió) i cap a les instàncies de govern subestatals o regionals. Procés que, certament, no avança sempre a la velocitat desitjada, la qual cosa no el fa menys necessari. Una doble cessió de poder en l’esfera política que respon a la pressió externa que avui pateixen les institucions de la democràcia representativa: l’esfera econòmica pressiona els governs per dalt i l’esfera social ho fa per baix.

L’estat nació, doncs, ja no és el que era. Té sentit demanar-se un estat en aquestes circumstàncies? Sens dubte: que Catalunya esdevingui un estat postmodern sense haver estat mai, per si mateixa, un estat modern i, per tant, sense que hagi pogut incorporar els vicis i els tics propis d’aquesta forma política, és un clar avantatge. Perquè a aquells que avui tinguin l’oportunitat de fer un estat de bell nou els serà més fàcil fer la transició cap al nou paradigma.

Com deia Xavier Rubert de Ventós en un dels seus textos, sempre brillants, sobre la qüestió nacional: “Quedem doncs que Europa és «un procés sense disseny final preestalbert», que es va definit a mesura que es va fent [...] Calia, més aviadet, una estructura plàstica i oberta, capaç d’anar introduint noves formes i nivells de participació, de vot ponderat, de velocitat i geometria variable, etc. Ara bé, si aquest marc europeu ha de ser tou, flexible i mutant, no menys han de fer-se’n les entitats polítiques que hi vagin accedint. [...] Si Europa és un OPNI (objecte polític no identificat) és inevitable que els seus membres (estats inclosos) ho vagin sent cada dia una mica més. Que vagin «desconstruint-se», com dèiem, a fi de poder mesclar-se i no només juxtaposar-se [...]. Els estats democràtics que vulguin sobreviure al declivi de l’estat nació hauran de deixar anar molt llast per fer-se menys rígids i enravenats: desenvolupar una nova capacitat d’adaptació a les situacions particulars amb les quals topen en el seu si o en el seu llindar.”

Vist des d’aquesta perspectiva, té tot el sentit del món que Catalunya esdevingui estat just en aquest moment en què l’estat està en plena transformació. Perquè Catalunya, per la seva història, és un laboratori bastant excepcional a l’hora d’experimentar com ha de ser i funcionar aquesta nova tipologia d’estat (postmodern). En efecte, Catalunya en els darrers segles ha format part d’un estat, però no ha tingut el seu estat. La relació de la societat catalana amb l’estat del qual ha format part durant la modernitat (l’Estat espanyol) ha estat una relació conflictiva: Catalunya no s’hi ha acabat d’identificar mai plenament, ja sigui perquè l’Estat espanyol no ha volgut defensar les seves nacions perifèriques, ja sigui perquè ha fracassat en els seus intents d’homogeneïtzació nacional. És per això que la relació de Catalunya amb l’estat modern ha estat una mica particular: ha conegut aquesta forma política, però no n’ha quedat culturalment tan marcada com la majoria de societats europees. Aquesta mitja distància la converteix en una societat especialment ben posicionada a l’hora de “reinventar” l’estat.

Tal com es preguntava Rubert de Ventós: “De què serveix aleshores –em direu– pujar a aquest tren més aviat anacrònic i rovellat?” Té tot el sentit que Catalunya esdevingui estat justament ara, ara que l’estat està en ple procés de redefinició i canvia de naturalesa. És més: potser ara té més sentit que en cap altre moment. Perquè no es tracta de convertir-se en estat, malgrat que l’estat modern estigui en crisi; es tracta de convertir-se en estat precisament perquè l’estat modern està en crisi. I a Catalunya aquest estat que ja no mana com ho feia abans (l’estat postmodern) li hauria d’interessar molt més que no l’estat “de tota la vida” (l’estat modern). Així, allò que està fent Catalunya no hauria de ser vist com ser els últims a incorporar-se a un tren que ja no val, que ja no té raó de ser, sinó aprofitar que som els últims a pujar a aquest tren –i, per tant, estem menys viciats pels seus viatges anteriors– per reinventar-lo, proposar-li nous destins i noves maneres de fer els trajectes i de relacionar-se amb els passatgers.