ENTRE L’OBLIT I L’ESPERANÇA
“Un sirià només pensa com s’ho farà per tornar al seu país.” Són les paraules d’un jove d’Alep, la ciutat que era la capital econòmica del país abans que esclatés el conflicte, i que comparteixen molts dels seus compatriotes. Després de vuit anys de guerra –va començar el març del 2011–, Síria és un país arrasat. Es calcula que un de cada tres habitatges està destruït i que l’economia trigarà anys a recuperar-se. Les xifres que surten a la llum són esfereïdores: hi han mort gairebé 400.000 persones i la meitat de la població (que abans de començar la guerra es calcula que era d’uns 22 milions d’habitants) ha hagut de marxar de casa seva. Hi ha més de 100.000 desapareguts. Sobre el terreny, encara queden zones conflictives: Baghouz és l’últim bastió d’Estat Islàmic, i els gihadistes no estan disposats a cedir el poc que els queda de territori. En els darrers compassos, el règim de Baixar al-Assad ha aconseguit dominar gairebé la totalitat del país, així que en algunes zones de Síria la normalitat es va imposant a poc a poc. O almenys és pel que lluiten els sirians. N’és un clar exemple el pas fronterer de Jaber, a la frontera amb Jordània. Fa pocs dies, la cadena de televisió britànica BBC s’hi va traslladar per captar alguns testimonis. Hi ha cues de cotxes per entrar a Síria. Ciutadans que volen tornar a casa seva amb la il·lusió de reprendre la seva vida allà on la van deixar. El 2012. El 2013. El 2014. El 2015. El 2016. El 2017. El 2018. El 2019. Els mateixos sirians reconeixen que el seu país ha estat l’escenari d’una guerra global. De la tercera guerra mundial, com alguns analistes l’han arribat a anomenar. En aquest conflicte s’han barrejat tensions locals que han acabat esclatant –les diferències entre el món rural i ciutats com Damasc i Alep eren abismals–, la reacció furibunda del règim d’Al-Assad per aniquilar qualsevol veu opositora, a més dels diferents actors internacionals interessats a posar els peus al país. Turquia, Rússia i l’Iran han aconseguit mantenir la figura del president davant de la comunitat internacional, que en un primer moment havia demanat que el cap de l’estat abandonés el seu càrrec. Les amenaces contra Al-Assad no s’han acabat de complir mai –ni quan va traspassar les suposades línies vermelles marcades per l’expresident dels Estats Units Barack Obama amb un atac contra població civil amb armes químiques–, i el mandatari ha aconseguit mantenir-se en el poder després de vuit anys de guerra. Amb els Estats Units disposats a marxar i a abandonar la zona kurda –fet que afavoreix els turcs, que ja han desplegat l’exèrcit al territori–, la comunitat internacional –sobretot la Unió Europea, que ha destacat pel seu immobilisme– té un deute amb Síria. El que necessita ara aquest país i de manera urgent és ajuda internacional per reconstruir el que s’ha perdut durant els darrers vuit anys, encara que sigui sobre terra cremada.
