‘Be water, my friend!’

El dret d’asso­ci­ació és la potes­tat que tenim per unir-nos a altres per­so­nes de manera pacífica i orga­nit­zada per mirar d’acon­se­guir deter­mi­nats objec­tius, res­pec­tant la llei i els drets de les altres per­so­nes. La nor­ma­tiva que regula aquesta acti­vi­tat és del 22 de març del 2002. I empa­rant-se en aquesta llei, que es va apro­var coin­ci­dint amb el Dia Inter­na­ci­o­nal de l’Aigua, es van escriure els esta­tuts de Rius de Lli­ber­tat, ara farà sis anys, una pla­ta­forma que aplega 49 pobles, entre els rius Ter i Fluvià, i que ha tin­gut com a objec­tiu expli­car el procés cap a la inde­pendència a turis­tes que visi­ten el nos­tre país.

Des de temps llu­nyans, els pobles s’assen­ta­ven a les vores dels rius perquè al cos­tat de l’aigua era més fàcil desen­vo­lu­par qual­se­vol acti­vi­tat per créixer i esde­ve­nir una potència, un imperi. Així ho explica la història dels nuclis poblats que rega­ven les aigües dels rius Tigris i Nil, o de l’Ama­zo­nes. A casa nos­tra no ha estat una excepció, i a la ribera del Ter, del Fluvià, del Segre, del Llo­bre­gat o de l’Ebre s’han expan­dit ciu­tats que sense la presència de l’aigua no hau­rien cres­cut. Que el riu dona vida perquè l’aigua és vida ho saben prou bé en aquests ter­ri­to­ris. Per això no és estrany que per expli­car als visi­tants que Cata­lu­nya és i pot ser encara més rica i plena, si és inde­pen­dent, es creés aquesta pla­ta­forma amb aquesta volun­tat. Una volun­tat que ha anat fluint perquè ja ha que­dat clar des del prin­cipi que calia inter­na­ci­o­na­lit­zar el procés de sobi­ra­nia, que donar-lo a conèixer a tot el món era cab­dal, pro­vi­den­cial, perquè tri­omfés. No n’hi ha prou amb fer soroll aquí, n’hem de fer més perquè les cai­xes de res­sonància retru­nyin més enllà de les nos­tres fron­te­res. Pre­ci­sa­ment, sobre la volun­tat, l’altre dia em van expli­car una apre­ci­ació molt interes­sant. Em deien que la volun­tat s’ha d’entre­nar que, com si fos un múscul, s’ha de tenir la constància, la per­se­ve­rança però també la il·lusió, el desig que allò que volem sigui una rea­li­tat. La volun­tat de tre­ba­llar per a la inde­pendència ja ens fa una mica més inde­pen­dents. Ara, també hem de ser cons­ci­ents que de la mateixa manera que la nos­tra volun­tat tre­ba­lla en una direcció n’hi ha d’altres que la seva volun­tat és just la contrària de la nos­tra i que el seu èxit és el nos­tre fracàs. Perquè la nos­tra terra pugui tor­nar a ser fèrtil, com deia el mala­gua­nyat Bruce Lee, be water my fri­end!