Independentisme antinacionalista

Una de les idees més esteses a Europa sobre l’independentisme català és que es tracta d’un moviment nacionalista. L’equació és simple: els catalans partidaris d’una república independent són nacionalistes que, com tots els nacionalistes, volen que la seva nació tingui el seu propi estat. Cada nació el seu estat i, per tant, cada estat al servei d’una única nació: això és el nacionalisme. Són molts els polítics i ciutadans d’Europa que creuen que el procés de Catalunya va d’això, i és fins i tot lògic que, des de la distància, ens vegin així.

Tanmateix, el procés català, almenys des de la seva eclosió l’any 2010 amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional, té molt poc d’això. És, podríem dir, un “independentisme no nacionalista” que, de fet, el que intenta és fugir del nacionalisme espanyol, que vol –aquest sí– que Espanya sigui un estat al servei d’una única nació, l’espanyola (de matriu castellana).

Durant aquests mesos a Europa, m’he afartat de repetir la reflexió següent: “No volem una república catalana perquè siguem nacionalistes (catalans), sinó que la volem, precisament, perquè som antinacionalistes (espanyols). El nacionalisme espanyol és asfixiant i autoritari, té unes arrels profundament antiliberals i antidemocràtiques. I aquells que ens volem alliberar del nacionalisme, en general, i que vam intentar exorcitzar el nacionalisme espanyol postfranquista, en particular, per mitjà d’una proposta federal plurinacional –amb Pasqual Maragall al capdavant– i no ens en vam sortir hem acabat constatant que l’única manera d’aconseguir aquest objectiu és per mitjà d’una república catalana independent. El conflicte polític català no és, doncs, l’expressió del xoc entre dos nacionalismes, l’espanyol i el català, és l’expressió del xoc entre una societat (l’espanyola) amb unes arrels culturals profundament nacionalistes i una altra societat (la catalana) on predomina una mirada postnacionalista i republicana (en el sentit filosòfic del concepte).”

El primer a teoritzar això de manera rigorosa i sistemàtica va ser Xavier Rubert de Ventós en el seu ja clàssic Catalunya: de la identitat a la independència (1999), en què deia: “M’he trobat ara fent l’elogi d’una eventual independència de Catalunya i dels països políticament pobres (“PPP”) enfront d’uns estats cada cop més nacionals, identitaris, nostàlgics i encarcarats. Deixem-los ser nacionalistes a ells i reivindiquem tot just la independència.”

El nostre independentisme és antinacionalista, sí. Quan a Europa expliques això, d’entrada, sovint queden un pèl descol·locats. Però és imprescindible fer-ho perquè, en la gramàtica europea i en la memòria històrica del continent, el nacionalisme és la mare de totes les guerres que l’han assolat durant segles. I és, per tant, allò contra el qual s’ha construït l’actual projecte europeu. “El nacionalisme és la guerra”, “el tancament nacionalista és un verí perniciós”, ha repetit Jean-Claude Juncker en els seus darrers discursos sobre l’estat de la UE. I en això no hauríem de dubtar a donar-li la raó. I hauríem de córrer a explicar a Europa que l’independentisme català és, en aquest sentit, profundament europeista. Perquè tant el projecte d’integració europea com el projecte de la república catalana responen a un mateix esperit: deixar enrere el nacionalisme excloent, font de conflicte i de dominació.

L’independentisme català actual és, en aquest sentit, exactament el contrari del nacionalisme populista que prolifera en aquests moments en tants països del continent europeu. Un populisme que, en tant que nacionalista, és també xenòfob i euroescèptic. I defensor d’una concepció de la identitat nacional com a identitat única i tancada, sempre orientada a un passat suposadament gloriós –i la majoria de vegades inexistent–. Allò que a Espanya representaria millor que ningú Vox, però també el PP i Cs, i que a França i a Itàlia representen Le Pen i Salvini.

Si l’independentisme català és la bèstia negra de la dreta espanyola és també per això: per la seva profunda diferència cultural i ideològica de base. Mentre que l’un mira al futur, no és identitari, és republicà i plurilingüe i busca un estat bàsicament per garantir drets polítics i socials, sense veure la diversitat dels sentiments de pertinença com un problema, l’altre és profundament identitari, monolingüe, atrapat en un passat més mític que real –inventat pel seu relat nacionalista– i entén l’estat no com un instrument al servei dels ciutadans, sinó com una encarnació de la pàtria envers la qual els ciutadans tenen un deure de fidelitat.

Avui, la ultradreta nacionalista a Alemanya, Holanda, Itàlia, França, Hongria i en tants altres països europeus veu en la UE una amenaça a la seva identitat nacional. I això és exactament el mateix que les dretes d’ultradreta espanyoles –Vox, PP, Cs– veuen en la independència de Catalunya. I això explica millor que cap altra cosa per què la integració europea i el projecte de la república catalana neixen de la mateixa arrel, responen al mateix impuls i són les dues cares de la mateixa moneda.