L’esperit zapatista

Al llarg de la història, d’exem­ples de lluita per acon­se­guir la lli­ber­tat indi­vi­dual o col·lec­tiva n’hi ha hagut molts. Aquests dies, però, es com­me­mora el cen­te­nari d’un home que va ser con­si­de­rat un heroi al seu país perquè va pro­moure una revo­lució des­ti­nada a can­viar el sis­tema econòmic que gai­rebé escla­vit­zava la majo­ria de ciu­ta­dans. El seu nom és un refe­rent en la lluita per les desi­gual­tats, un revo­lu­ci­o­nari que va fer bona la pro­clama “la terra és per a qui la tre­ba­lla”. Ara fa cent anys va ser assas­si­nat el mexicà Emi­li­ano Zapata. Ja sé que em poden dir que les cir­cumstàncies són molt dife­rents, perquè Zapata es va alçar en armes con­tra el que es conei­xia com el por­fi­ri­ato, o el que és el mateix, el període que va del 1888 al 1910, en què Mèxic va estar sota el con­trol mili­tar de Por­fi­rio Díaz. Aquests anys de gran crei­xe­ment econòmic es van acon­se­guir gràcies a la sobre­ex­plo­tació de cam­pe­rols i obrers, situ­ació que es va voler cap­gi­rar amb Zapata al cap­da­vant. I aquí vaig. No estem tan lluny de la volun­tat i l’afany per dig­ni­fi­car la república que movia Zapata. En essència, la rei­vin­di­cació és la mateixa. El que ens fa dife­rents és la forma. No cal alçar-se en armes. No cal la violència. La deso­bediència paci­fica és segu­ra­ment una via més lenta i menys expe­di­tiva, però si es manté amb fer­mesa i con­vicció a la llarga s’imposa. Soc més par­ti­dari de creure en la força i el poder de les parau­les, dels ges­tos que com­por­ten unes acci­ons, que no en el poder de la força. “Si no hi ha justícia per al poble que no hi hagi pau per al govern.” Aquesta reflexió de Zapata, com mol­tes d’altres, es pot no només enten­dre sinó també assu­mir i actuar en con­seqüència. Quan hi ha la sen­sació real que sobre la teva lli­ber­tat i dig­ni­tat altres pre­te­nen créixer esgri­mint la llei i el dret, cor­rom­puts i ple­gats als seus interes­sos, és quan s’ha de tro­bar la força necessària per denun­ciar-ho i com­ba­tre-ho. Sí que és cert que la falta d’un lide­ratge fort, com passa ara a Cata­lu­nya, pot afe­blir la con­se­cució de l’objec­tiu, que és poder imple­men­tar una república bas­tida a par­tir dels ide­als de lli­ber­tat i justícia social. També és cert, però, que hauríem de ser par­ti­da­ris dels prin­ci­pis i no dels homes. El que s’ha de per­se­guir són aquests valors i no limi­tar-nos a seguir figu­res o auto­ri­tats que vali­din aquests fona­ments sense dei­xar d’invo­car l’espe­rit zapa­tista.