El crisantem i l’espasa
Durant el juny del 1944, les autoritats dels Estats Units, desconcertades per les dificultats per preveure el comportament de l’enemic al Pacífic, i necessitades d’un repertori de solucions per tal d’accelerar la victòria primer i per institucionalitzar després l’ocupació, van encarregar a Ruth Benedict un estudi d’antropologia cultural sobre les normes i els valors de la societat japonesa. Es tractava de descobrir les coordenades vitals del seu sistema per poder-lo atacar amb profunditat i amb un resultat exitós: activitat econòmica, estructura familiar, mètodes educatius, costums quotidians i creences religioses i ideològiques dels súbdits del Mikado.
El govern americà estava convençut que només es podia combatre l’enemic si se’l coneixia amb la profunditat suficient. Defectes i virtuts, des de l’objectivitat més rigorosa d’un estudi. Només així els americans podien aconseguir una mirada objectiva, sense esguards deformats per la subjectivitat, el desconeixement i els perjudicis. D’aquest estudi profund en va sortir un informe exhaustiu: El crisantem i l’espasa, antinòmia que va aconseguir fer aflorar un sistema de valors, normes i conductes del poble japonès que els americans, ja des del coneixement, van fer servir per prendre les decisions correctes i aconseguir l’objectiu: vèncer l’enemic.
En aquesta farsa de judici espanyol contra el procés democràtic del nostre país, sovint escolto veus barrejades amb laments de desesperació, ànimes plenes de candidesa que se sorprenen del supremacisme amb què actuen els de l’altra banda del mirall i ens volen liquidar com a poble: tribunal, fiscals, advocacia de l’Estat i acusació popular, així com els testimonis que es presenten per part de l’acusació. Es fan creus de com actuen, de com parlen, de com defensen l’indefensable i de fins a quin punt són capaços de mentir sense que es vegi alterat el color de les seves galtes.
És una autèntica tragèdia haver de descobrir la realitat a què t’enfrontes quan ja estàs al bell mig del camp de batalla. És, si m’ho permeteu, d’una ingenuïtat absoluta o, si més no, un error estratègic de conseqüències imprevisibles.
