El crisantem i l’espasa

Durant el juny del 1944, les auto­ri­tats dels Estats Units, des­con­cer­ta­des per les difi­cul­tats per pre­veure el com­por­ta­ment de l’ene­mic al Pacífic, i neces­si­ta­des d’un reper­tori de solu­ci­ons per tal d’acce­le­rar la victòria pri­mer i per ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar després l’ocu­pació, van encar­re­gar a Ruth Bene­dict un estudi d’antro­po­lo­gia cul­tu­ral sobre les nor­mes i els valors de la soci­e­tat japo­nesa. Es trac­tava de des­co­brir les coor­de­na­des vitals del seu sis­tema per poder-lo ata­car amb pro­fun­di­tat i amb un resul­tat exitós: acti­vi­tat econòmica, estruc­tura fami­liar, mètodes edu­ca­tius, cos­tums quo­ti­di­ans i cre­en­ces reli­gi­o­ses i ideològiques dels súbdits del Mikado.

El govern ame­ricà estava con­vençut que només es podia com­ba­tre l’ene­mic si se’l conei­xia amb la pro­fun­di­tat sufi­ci­ent. Defec­tes i vir­tuts, des de l’objec­ti­vi­tat més rigo­rosa d’un estudi. Només així els ame­ri­cans podien acon­se­guir una mirada objec­tiva, sense esguards defor­mats per la sub­jec­ti­vi­tat, el des­co­nei­xe­ment i els per­ju­di­cis. D’aquest estudi pro­fund en va sor­tir un informe exhaus­tiu: El cri­san­tem i l’espasa, antinòmia que va acon­se­guir fer aflo­rar un sis­tema de valors, nor­mes i con­duc­tes del poble japonès que els ame­ri­cans, ja des del conei­xe­ment, van fer ser­vir per pren­dre les deci­si­ons cor­rec­tes i acon­se­guir l’objec­tiu: vèncer l’ene­mic.

En aquesta farsa de judici espa­nyol con­tra el procés democràtic del nos­tre país, sovint escolto veus bar­re­ja­des amb laments de des­es­pe­ració, ànimes ple­nes de can­di­desa que se sor­pre­nen del supre­ma­cisme amb què actuen els de l’altra banda del mirall i ens volen liqui­dar com a poble: tri­bu­nal, fis­cals, advo­ca­cia de l’Estat i acu­sació popu­lar, així com els tes­ti­mo­nis que es pre­sen­ten per part de l’acu­sació. Es fan creus de com actuen, de com par­len, de com defen­sen l’inde­fen­sa­ble i de fins a quin punt són capaços de men­tir sense que es vegi alte­rat el color de les seves gal­tes.

És una autèntica tragèdia haver de des­co­brir la rea­li­tat a què t’enfron­tes quan ja estàs al bell mig del camp de bata­lla. És, si m’ho per­me­teu, d’una ingenuïtat abso­luta o, si més no, un error estratègic de con­seqüències impre­vi­si­bles.