Ciutadania compromesa

Fa uns dies, va arri­bar a les meves mans l’extra­or­di­nari assaig de la filòsofa Marina Garcés sobre la Il·lus­tració radi­cal. Espe­ci­al­ment col­pi­dor és l’esment al que ella ano­mena “anal­fa­be­tisme il·lus­trat”. El feno­men, que bàsica­ment es resu­meix en el fet que més conei­xe­ment i infor­mació no són necessària­ment garan­tia de més uti­li­tat social, o ús encer­tat del poder, és una denúncia de la inca­pa­ci­tat d’adap­tar el progrés de la huma­ni­tat al progrés científic o de conei­xe­ment. L’autora, una dona fer­ma­ment com­pro­mesa en la recerca de pen­sa­ment que doni sor­ti­des reals i pos­si­bles a les grans incer­te­ses que ens acom­pa­nyen, s’esforça a mirar al futur i a apel·lar a un com­promís. De fet, com ella diu, es tracta de pas­sar del lament a l’acció reac­tiva, i això a par­tir de fer-nos pre­gun­tes. El resum dels seus postu­lats són impos­si­bles de repro­duir aquí, però la força de la seva ins­pi­ració sí que ens porta a saber que hi ha espe­rança. Aquesta paraula sor­geix d’unes cer­te­ses. I aques­tes han de venir d’un com­promís per­so­nal i col·lec­tiu. La capa­ci­tat de gua­nyar eman­ci­pació i lli­ber­tat, la con­cepció d’una glo­ba­li­tat al ser­vei de l’altre i no a la recerca del domini de l’altre, la cer­tesa que venim de lluny però que hi ha un destí segur i per­ma­nent que entre­llaça cul­tura i natura i la con­vicció que mal­grat que el futur peri­lla, el temps no el podem per­dre.

És clar que tenim camí al davant, i que els pas­sos que fem tots nosal­tres en el recor­re­gut col·lec­tiu tenen un impacte en el pre­sent i en el futur. Ens cal pen­sa­ment, reacció i com­promís. Sor­tir de la posició còmoda d’obser­va­dors o de ciu­ta­da­nia resig­nada i pas­sar a la cul­tura de la capa­ci­tat de reac­ci­o­nar, que, amb la tra­dició repu­bli­cana, implica que cadascú, des de on és –i amb inde­pendència de la cul­tura, ide­o­lo­gia, nivell econòmic o acti­vi­tat– té capa­ci­tat de con­tri­buir a un nou estat de coses. I que aquest nou estat de coses que afecta el poder, i la con­si­de­ració de la ciu­ta­da­nia, impli­qui recu­pe­rar les parau­les dig­ni­tat, lli­ber­tat i justícia amb tota la seva pro­fun­di­tat. En aquest com­promís allò del “pri­vat és públic” com­porta fer la feina d’una manera, ges­ti­o­nar les rela­ci­ons huma­nes i creure que el verb esti­mar forma part del motor de la huma­ni­tat.

Per això sabem que el curs dels esde­ve­ni­ments no el podem dei­xar en mans dels par­tits polítics, molt sovint pre­so­ners d’unes sigles i d’unes neces­si­tats de guanys elec­to­rals. Com denun­ci­ava Martha Nuss­baum, la política està massa lluny de l’amor. Cada vegada més, la liqui­desa de Bau­man afecta també la seva capa­ci­tat estratègica en la incor­po­ració del bé comú com a pacte mínim de con­sens. Els par­tits, en gene­ral, s’han dis­tan­ciat de la rea­li­tat, de tal manera que la ciu­ta­da­nia ja no creu tant en sigles com en per­so­nes. I els matei­xos par­tits, uns més que altres, estan fent un esforç de reo­ri­en­tació interna, arris­cant elec­to­rat però cer­cant solu­ci­ons. En tot cas, és evi­dent que ara mateix és la soci­e­tat civil la que marca camins de sor­tida.

El nos­tre país està patint les con­seqüències d’una falta de política de solu­ci­ons, extra­po­lada al ter­ri­tori de la repressió judi­cial cons­tant. I més enllà, la nos­tra soci­e­tat, enmig de la crisi econòmica, està vivint en un mar de tem­pesta, amb ona­des immen­ses i vai­xells que sovint no poden fer res més que resis­tir el tem­po­ral. Amb el Bre­xit, es fa tron­to­llar el pro­jecte euro­peu, a banda que com­porta enor­mes dub­tes sobre la seva via­bi­li­tat imme­di­ata. El dia a dia dels camps de refu­gi­ats, on els menors estan morint impu­ne­ment i milers de ciu­ta­dans no tenen lloc ni dig­ni­tat, ens fan evi­dent que els drets humans han cai­gut en picat. Com a con­seqüència d’aquest estat de coses i de l’alarma que genera el crei­xe­ment de l’extrema dreta, jus­ti­fi­cat en part per la falta de cer­tesa democràtica, la consciència que som capaços d’esde­ve­nir actors i pro­ta­go­nis­tes del canvi és el punt de par­tida.

La nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat, però, com ens recor­dava fa uns dies l’advo­cat Gon­zalo Boye, és que indig­nació, resistència i acció es man­tin­guin en unes acti­tuds i valors que mai posin en risc la pau, el civisme i la consciència de comu­ni­tat plu­ral. Com sem­pre diu el pre­si­dent d’Òmnium, Jordi Cui­xart, cul­tura i democràcia van de bra­cet, i això implica que la repressió ha de ser res­posta amb més democràcia i més con­tundència pacífica. La intel·ligència estratègica de la ciu­ta­da­nia l’hem de poder tras­lla­dar als par­tits polítics, si més no a par­tir de l’acció cons­tant per­so­nal i col·lec­tiva, i superar la idea que tot depèn d’ells o que tot està per­dut.