Feminismes i hegemonia
La situació actual que viuen els feminismes a casa nostra és d’allò més estimulant. D’una banda, els drets de les dones, i les discriminacions i la violència que pateixen, van guanyant centralitat en el debat públic. Fins al punt que, per a expertes com Clara Serra, el feminisme ha esdevingut un moviment hegemònic. D’una altra, tal com explica Nuria Alabao, l’extrema dreta ha trobat en la defensa del masclisme un dels puntals per fer avançar la seva causa a escala planetària.
L’aparició d’una contrareforma masclista ha qüestionat consensos de mínims dins la societat catalana i espanyola, per exemple el dret a l’avortament. La novetat és que ho fa amb un vocabulari diferent. Tal com explica Nora Miralles, Pablo Casado situa la prohibició de l’avortament, o la proposta que dones migrades no siguin expulsades mentre donin en adopció els seus fills a famílies blanques, en la lluita per evitar l’“hivern demogràfic”. És un concepte lligat a moviments supremacistes blancs que defensen que la puresa de la civilització occidental es veu amenaçada per l’augment de la població no blanca. Per frenar-ho es plantegen polítiques de control de la sexualitat de les dones: les blanques haurien de tenir més fills; els fills de dones racialitzades haurien de ser educats per persones blanques. Una altra novetat és que grups d’extrema dreta –com ara l’alt-right estatunidenca i Vox– estenen el fals relat que l’home blanc és una minoria oprimida.
El risc de l’extrema dreta no és només l’evident retrocés en els drets de les dones que defensa. També ho és que pot induir a la idea que, en contraposició, la societat actual és molt igualitària. Això pot estar reforçat per l’aparició de plans, lleis o protocols per a la igualtat institucionals. Fer totes aquestes accions és necessari i fonamental. Ara bé, tal com avisa Sara Ahmed, els plans, les lleis i els protocols són el mínim que una institució pot fer per ser inclusiva. De vegades, continua, es creu que, una vegada fets, fins i tot si tan sols existeixen sobre el paper, sembla que el problema s’hagi solucionat. Així, lleis com ara la d’igualtat i contra la violència masclista encara s’han de desplegar del tot a Catalunya. En l’àmbit de mesures ciutadanes, cada vegada més empreses accepten que les treballadores facin vaga el 8 de març. Tanmateix, ho acceptarien qualsevol altre dia de l’any per les mateixes raons?
La realitat, però, és que la societat catalana no és gaire igualitària. En l’última dècada, més d’un centenar de dones han estat assassinades per les seves parelles, i una dona és violada cada vuit hores. Les dades sobre l’accés de les dones als càrrecs de responsabilitat o àmbits de reconeixement tampoc són gaire bones. Segons On Són les Dones, cap de les quinze orquestres de l’Associació Catalana d’Orquestres Professionals està dirigida per una dona. D’entre les 342 medalles Narcís Monturiol, una distinció al mèrit científic i tecnològic creada per la Generalitat, tan sols 46 han estat per a dones, menys del 10% del total. Si creuem la categoria de gènere amb la d’ètnia, les dades són encara més desesperançadores. Han hagut de passar trenta-vuit anys des de la recuperació de l’autogovern perquè dues dones d’ascendència marroquina esdevinguessin diputades al Parlament. La institució no ha tingut cap diputada –ni diputat– negra, gitana o d’origen asiàtic. La presència de representants d’ascendència llatinoamericana també és molt escassa.
Així doncs, si bé discrepo amb Serra que els feminismes són hegemònics, el moment actual els és propici. Com ella bé explica, partits com ara Ciutadans s’han vist obligats a començar a parlar-ne. A més, tal com afirma Sílvia López Gil, el nou embat feminista ha permès a moltes dones entendre les discriminacions que pateixen i explicar-les juntament amb altres dones. Això obre la porta a crear una consciència social que permeti aprofundir molt més en les polítiques d’igualtat i avançar en la defensa dels drets de totes les dones i en la lluita contra aquells que ens volen continuar controlant.
