NAVEGAR EN EL XOVINISME

El 6 de setembre del 1522, una nau desmanegada, gairebé fantasmagòrica, va arribar a Sanlúcar de Barrameda. Després de sortejar els meandres del Guadalquivir, el vaixell va aconseguir entrar al port de Sevilla. Els divuit tripulants i els tres presoners van baixar amb dificultats. La majoria estaven tan dèbils que no es podien mantenir dempeus. Només trepitjar terra ferma, però, alguns es van dirigir en peregrinació a la capella de Santa María per donar compliment a una antiga prometença. La nau, anomenada Victoria, havia sortit d’aquell mateix port tres anys enrere amb quatre embarcacions més i 234 homes i n’havia tornat en penoses circumstàncies, però amb la bodega atapeïda d’espècies. De fet, l’objectiu inicial de l’expedició era el de descobrir “islas y tierras firmes, ricas especierías y otras cosas”, tal com es detallava a les capitulacions signades entre el cap de la flota, Fernão de Magalhães, i el rei Carles I. Aquest objectiu, però, els havia fet anar molt més enllà. Des de Sanlúcar, el capità de la nau supervivent, el basc Juan Sebastian Elcano, va trametre una carta al rei en què li notificava: “Hemos descubierto y dado la vuelta a toda la redondez del mundo, que yendo para el occidente hayamos regresado por el oriente.”

L’epopeia va aconseguir traspassar els límits d’allò conegut, però, paradoxalment, cinc-cents anys després, segueix desfermant batalles de campanar entre Espanya i Portugal. Només cal consultar els manuals d’història o les entrades a la Viquipèdia per adonar-se de l’abast d’una guerra freda en què l’objectiu és l’apropiació del passat. La tensió ha rebrotat amb força els darrers mesos, sobretot a partir de l’intent, per part de Portugal, d’aconseguir que la Unesco converteixi la ruta en patrimoni cultural de la humanitat. La premsa conservadora de Madrid no ha dubtat a declarar la guerra als veïns i, de retruc, també als naturals. En una editorial publicada fa algunes setmanes, el diari ABC arribava a la conclusió que el govern del PSOE havia renunciat a presentar batalla, i sentenciava: “El passat gloriós d’Espanya avergonyeix el govern de Sánchez, que practica la retrospecció només per rendir homenatge a l’exili republicà i per treure [...] Franco del Valle de los Caídos.” Per tal de donar major credibilitat a les seves tesis, el director del diari va reclamar a la Reial Acadèmia de la Història que elaborés un informe sobre la qüestió. El document es va donar a conèixer fa pocs dies. Després d’analitzar aspectes com el finançament de l’empresa i la biografia de Magalhães, la màxima autoritat en temes històrics va concloure que “és incontestable la plena i exclusiva espanyolitat de l’empresa”.

Malgrat la contundència dels autors, l’informe genera alguns interrogants: és possible parlar de l’“espanyolitat” d’una empresa a principis del segle XVI? Què entenem per “espanyolitat” en aquells moments? De fet, si ens cenyim als documents de l’època, queda clar que l’empresa va anar a càrrec de la corona castellana i d’un grup de comerciants burgalesos, sense cap participació dels altres territoris que havia heretat l’emperador Carles V, entre els quals hi havia els de la corona d’Aragó, Nàpols, Sardenya i Sicília, però també els Països Baixos i Flandes. Espanya, era, en aquells moments, un projecte polític permanentment variable i amb entitats exclusivament lligades per la institució monàrquica, molt més subjecte a les vicissituds dinàstiques que no pas a la idea o a una identitat comuna. Una altra cosa és que, tal com ha assenyalat l’historiador Irving A. A. Thompson, en aquells moments “els castellans [...] parlen d’Espanya quan volen dir Castella” i, per tant, es trobessin en ple procés d’apropiació del concepte. Tanmateix, malgrat aquest procés i malgrat la supressió de les institucions diferencials arran del centralisme borbònic, Espanya no assumirà el repte de convertir-se en una “nació” fins a principis del segle XIX. Serà amb motiu de la discussió de l’Estatut Reial, en plena desfeta de l’absolutisme, quan el diputat Antonio Alcalá Galiano reconeixerà: “Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la Nación Española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora.” Parlar de l’“espanyolitat” de la primera circumval·lació no aguanta, doncs, una anàlisi mínimament rigorosa; però, per damunt de tot, significa navegar en el xovinisme.