Votar, guanyar
Diumenge se celebren les eleccions al Congrés i al Senat. Entre la judicialització de la política i l’amenaça (i el delit) d’un 155 perpetu del bloc de la dreta, l’única recepta és votar, guanyar i col·lapsar l’Estat.
Les eleccions anticipades arriben després de dos anys i mig tempestuosos; en part també per a Catalunya. Les últimes eleccions del 26-J del 2016, mig any després de les del 20-D, es van repetir per la impossibilitat de formar govern. Els resultats del 2015 van donar una aritmètica tan diabòlica que el PP no podia governar amb Cs sense l’abstenció del PSOE. I el PSOE no podia governar amb Podemos sense el suport de la resta de grups, inclosos els independentistes. Pedro Sánchez va provar una investidura fallida pactant amb Cs, que Podemos no va votar perquè ho condicionava a la negociació d’un referèndum per a Catalunya. Les eleccions del 16 van donar uns resultats gairebé iguals, però el PP (que es va reforçar passant de 123 a 137) va pactar amb Cs (que va passar de 40 a 32) i va forçar el PSOE a abstenir-se. La trencadissa va ser monumental, el partit va quedar en mans d’una gestora, Sánchez es va forjar en el “no és no” i va provocar una crisi severa que va acabar amb la seva reelecció.
La condemna al PP per corrupció va desencadenar la moció de censura contra Rajoy. Una carambola imprevisible que va portar Sánchez a La Moncloa, fins a forçar les eleccions anticipades abduint que sense pressupostos no es podia governar. I aquest cop d’efecte li permetia blindar-se davant l’opinió (i pressió) pública espanyola que l’acusaven d’haver-se venut per un pacte amb els independentistes i, de passada, fer net a les seves files.
Passats tres anys, Catalunya continua sent l’atzucac de l’estabilitat política espanyola. Per això, la fórmula només pot ser votar, guanyar (que l’independentisme sigui la força més votada) i col·lapsar l’Estat tantes vegades com calgui perquè el govern de Pedro Sánchez s’assegui a negociar una solució pactada. L’alternativa no pot ser l’immobilisme quan el fantasma de l’extrema dreta truca a la porta per rebobinar Espanya fins als temps pretèrits de la pretransició.
