Luxemburg entra en escena
Que la judicialització del conflicte polític català és un acte de covardia, impropi d’un estat democràtic i propi d’un estat autoritari i insegur –o, més ben dit, d’un estat autoritari perquè és insegur– que intenta guanyar als tribunals la batalla que sap que perdria a les urnes, és una cosa que a Europa cada vegada veu més gent. Senadors francesos, diputats del Bundestag alemany, membres de l’assemblea regional del Piemont a Itàlia, intel·lectuals a Portugal, president d’un Parlament a Bèlgica, presidenta del govern a Escòcia, líders polítics a Irlanda... la llista no para de créixer. Gota a gota, el got de l’escàndol europeu per la deriva neofranquista de l’Estat espanyol es va omplint.
La campanya electoral de les eleccions generals ha estat eloqüent sobre què pot significar l’expressió “deriva neofranquista”: la reivindicació per part del PSOE del seu paper en l’aplicació (inconstitucional) del 155 i l’amenaça de tornar-ho a fer, si a parer seu fos necessari, o la reiteració, persistent fins a l’avorriment, per part del PP i Cs d’acusar de “colpistes” uns dirigents polítics que ens vam limitar a complir pacíficament i de manera pública i transparent un programa electoral que havia estat ratificat per una majoria democràtica dels ciutadans del nostre país. Són exemples d’una cultura política als antípodes de la canadenca o la britànica, els altres dos únics estats occidentals que s’han trobat amb un repte similar al cas català. Per cert: des del sobiranisme som poc contundents a l’hora de recordar que el veritable “cop d’estat” el va protagonitzar el Tribunal Constitucional quan el 2010 va dictar una sentència contra l’Estatut que liquidava unilateralment el pacte constitucional. Cada vegada que un dirigent de Cs o del PP digui la paraula colpistes recordem-los, si us plau, que els inspiradors i ideòlegs de l’únic cop d’estat que s’ha produït a Espanya en els darrers anys són ells.
L’estratègia de la judicialització, tanmateix, té un flanc dèbil: la batalla judicial contra el procés català no acaba ni al Tribunal Suprem ni al Tribunal Constitucional. Espanya avui no és un estat jurisdiccionalment aïllat de la resta del món, sinó que forma part d’una comunitat institucional com és l’europea, i això, per diverses vies, la vincula a tribunals independents que no pot controlar de la manera com controla la cúpula judicial espanyola. D’això, ja n’hem viscut un exemple prou evident amb el fet que la resolució sobre les euroordres hagi quedat en mans de jutges europeus imparcials, que tant a Bèlgica com a Alemanya han rebutjat les pretensions del Suprem espanyol. I algun dia en veurem un segon exemple: tots tenim posada la vista en el futur, és a dir, en el Tribunal Europeu dels Drets Humans, perquè certament és a Estrasburg on se celebrarà el partit de tornada del judici que aquests dies s’està celebrant a Madrid.
Tanmateix, faríem bé de no mirar només a Estrasburg (TEDH), sinó també a Luxemburg (TJUE). En efecte, el Tribunal de Justícia de la UE entrarà en l’escenari del conflicte català fins al punt de convertir-se en un dels seus actors principals, tant o més com l’any passat ho van ser els tribunals de Schleswig-Holstein i de Brussel·les. I ho farà, molt probablement, per tres vies diferents. D’entrada i de manera imminent, tot fa presagiar que la batalla jurídica per assegurar que el president Puigdemont, Clara Ponsatí i jo mateix, si som elegits en les eleccions europees, podrem exercir com a eurodiputats s’acabarà dirimint allà.
En segon lloc, en el moment processal oportú, convindrà forçar la presentació davant del Tribunal de Luxemburg d’una qüestió prejudicial per tal que aquest indiqui al Tribunal Suprem, abans que aquest pugui dictar la seva sentència, si ha de tenir en compte i en quins termes la sentència ja dictada i ferma del Tribunal de Schleswig-Holstein que, com és sabut, enjudiciava els mateixos fets. Una qüestió prejudicial que es pot fonamentar en una sòlida base jurisprudencial, raó per la qual no s’ha de menystenir de cap manera el seu potencial recorregut ni es pot desaprofitar, per tant, l’oportunitat que suposa.
En tercer lloc, la demanda civil contra el jutge Llarena –aquesta que l’Estat espanyol, per la seva estranya actuació, ha facilitat que es converteixi en una demanda civil contra el mateix Regne d’Espanya com a tal– també preveu presentar una qüestió prejudicial davant del TJUE. En aquest cas, perquè es pronunciï sobre una qüestió tan transcendental i sistèmica per a la UE, entesa com un espai judicial integrat, com és la immunitat d’estat, això és, els límits de la justícia d’un país de la UE a l’hora d’actuar en contra de la justícia d’un altre país també membre de la UE.
Molta atenció, doncs, a Luxemburg en els propers mesos. És el màxim Tribunal de la Unió Europea, les seves resolucions són absolutament vinculants per als jutges espanyols i les seves decisions, per cert, no triguen ni tres, ni quatre, ni cinc anys a arribar. La judicialització del conflicte polític català, si érem capaços d’internacionalitzar aquest combat judicial davant dels tribunals europeus, tenia un flanc dèbil. I a fe que a poc a poc s’està demostrant.
