Eleccions espanyoles

Sense voler-ne fer un balanç exhaus­tiu, un breu resum de tot ple­gat podria ser que molts votants han triat el mal menor per allò tan mas­te­gat del Pere i el llop. Si el llop amb cara de fera ferotge (repre­sen­tat pel PP d’Aznar i la guàrdia pre­to­ri­ana de la FAES, la tropa de salu­tació a la romana de Vox i els trans­for­mis­tes de Ciu­ta­dans) udo­lava dia i nit con­tra tot allò que és la nos­tra raó de ser, estava més que can­tat que el Par­tit Soci­a­lista (?) Obrer (?) Espa­nyol i molt espa­nyol gua­nya­ria el capítol com una opció des­cafeïnada de l’amenaçador invent del 155. I els resul­tats demos­tren que ho ha acon­se­guit sense gai­rebé bai­xar de l’auto­car. Els seus mis­sat­ges per a Cata­lu­nya han estat si fa no fa els matei­xos, però, això sí, sota la capa pro­tec­tora d’una bona pell de cor­der i el crit propi del bes­tiar de llana i del cabrum que, si més no, és més tran­quil·lit­za­dor. O no és Pedro Sánchez del mateix par­tit que González, Guerra, el noi de la Pobla i la seva senyora, Cris­tina Nar­bona, que és, per aca­bar-ho d’ado­bar, la pre­si­denta del PSOE?

“España es una y no cin­cu­enta y una”, deien el llop i el cor­der amb la mateixa ñ uni­for­mit­za­dora; però ai las!, l’auto­en­gany és una força que ens empeny i ens recon­forta, com un bàlsam d’àrnica, i el PSOE de pana encara viu enta­fo­rat en el record nostàlgic de la bona gent que pensa que el món és de color rosa. Tot i que ara a Espa­nya tot­hom es gira de cul, dient i apos­tro­fant que no hi pac­tes pos­si­bles entre el PSOE i Ciu­ta­dans, quan arribi l’hora asse­nya­lada pels que real­ment tallen el bacallà, és a dir, el poder econòmic, si cal, rene­ga­ran tres vega­des com Sant Pere, esgri­mint els matei­xos argu­ments mas­te­gats de sem­pre de les raons d’estat i el bé comú.

Men­tres­tant a casa nos­tra, a la pobra dis­sor­tada pàtria nos­tra, Esquerra, la gran gua­nya­dora, ha optat pel prag­ma­tisme con­ver­gent amb un objec­tiu evi­dent: con­ver­tir-se en la força hegemònica. El pro­blema és que prag­ma­tisme i inde­pendència no lli­guen gens ni mica en una Espa­nya que empre­sona els defen­sors de les lli­ber­tats i la democràcia. De tot ple­gat, en segui­rem par­lant...