Opinió

Heròdot i Catalunya

La història es fa amb variacions sobre els mateixos temes, però enlloc no està escrit que els catalans estiguem condemnats a viure sempre en el mateix capítol

Sobre el procés d’independència s’han escrit milers d’articles. Tanmateix, res no m’ha convençut més a l’hora d’identificar el conflicte que un text escrit fa prop de dos mil cinc-cents anys. L’autor n’és Heròdot d’Halicarnàs i el fragment surt de la monumental Història. No fa pas referència a Catalunya, és clar. Però llegint-lo es té la sensació que fa vint-i-cinc segles que la humanitat no fa gaire res més que plagiar-se.

Agafem l’obra del savi grec. Anem al llibre primer, al relat de la guerra entre perses i lidis, entre Cir i Cresos. Ocupada Sardes, capital de Lídia, i fet presoner el rei local, l’invasor Cir ordena el saqueig de la ciutat disposat a contemplar-lo al costat del seu il·lustre presoner, que li pregunta: “En què s’afanya tant tota aquesta turba?” Cir contesta: “Devasta la teva ciutat i s’endú les teves riqueses.” Cresos el corregeix: “Ni saqueja la meva ciutat ni les meves riqueses; perquè res d’això ja no és meu; sinó que s’enduen i s’emporten el que és teu.”

Avancem uns quants segles i hi trobem una línia argumental per al conflicte entre Espanya i Catalunya. La subordinació no només ha estat, tret de comptades excepcions, manu militari, sinó que els vencedors, un cop sotmesos els catalans, no els han acabat de considerar mai dels seus i venjativament els han devastat tant com han pogut. Quan diuen “a por ellos”, ho evidencien. Ens conjuguen en tercera persona del plural. En la profunda mentalitat política espanyola, els catalans no som espanyols sinó una conquesta que cal retenir sota amenaça. A l’altra banda, amb persistència mesella, generacions de catalans han intentat reivindicar la pertinença a un estat que responia amb bombardejos liberals cada cinquanta anys, repressió de dretes o menyspreu de l’esquerra. Avui estem vivint una acció punitiva combinada de tots plegats, perquè han constatat que ja no volem estima sinó marxar. Marxarem avui, demà o d’aquí a uns anys, però la situació és força irreversible. La història de la humanitat són variacions sobre uns mateixos temes, però enlloc no està escrit que els catalans estiguem condemnats a viure sempre en el mateix capítol.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.