Opinió

Dret i sensibilitat

Com en tot poder dolent, el factor temps és essencial. Aparentment, la intriga la guanya qui guanya el factor temps

Deia Jung que la segu­re­tat, la cer­tesa i la pau nor­mal­ment no con­du­ei­xen a des­co­bri­ments. També recla­mava que s’havia de posar en valor aque­lla ama­gada qua­li­tat de per­so­nes i coses.

Hi ha encre­ua­ments de camins on, enmig de la més gran de les tem­pes­tes, es pro­du­ei­xen impor­tants reve­la­ci­ons. Els espais de poder són els més pro­pi­cis a fer evi­dent aques­tes dinàmiques fos­ques, i és quan una s’hi apropa quan s’esdevé més clara­ment aquesta capa­ci­tat de malig­ni­tat con­den­sada, aquesta tera­nyina maquiavèl·lica que sem­bla que et porta al fons de la terra. I és en aquest punt quan l’obser­vança de les per­so­nes i dels seus ges­tos es con­ver­teix en font de conei­xe­ment.

La reso­lució de la JEC ha estat un clar exem­ple d’aquesta expressió del pit­jor poder. Amb un ter­mini d’hores, després de les elec­ci­ons, i sense donar temps per garan­tir el dret de defensa ni la recerca de solu­ci­ons, es talla el coll a tres pos­si­bles can­di­dats a les elec­ci­ons euro­pees i es pro­du­eix un efecte devas­ta­dor sobre la seva força elec­to­ral. El vot par­ti­cu­lar dels ponents de la Junta Elec­to­ral Cen­tral que van dis­cre­par de la pro­hi­bició de la can­di­da­tura del pre­si­dent Puig­de­mont i dels excon­se­llers Comín i Pon­satí, però, cons­ti­tu­eix la llum que fa més evi­dent la fos­cor de la reso­lució i de la noc­tur­ni­tat for­mal amb què s’ha ges­ti­o­nat. Els dis­cre­pants segu­ra­ment sense voler-ho, quan han argu­men­tat en con­tra de la pro­hi­bició, han posat en qüestió l’agenda juri­di­co­política del “tot s’hi val” con­tra l’inde­pen­den­tisme democràtic, i amb això, han qüesti­o­nat la doble moral del Tri­bu­nal Suprem, que per­met exer­cir la cam­pa­nya elec­to­ral des de la presó a uns can­di­dats i els manté en presó pro­vi­si­o­nal impe­dint el seu legítim exer­cici de repre­sen­tants al Congrés dels Dipu­tats.

La rellevància d’aquesta dis­crepància jurídica va molt més enllà de la posició en dret. Es tracta de sen­si­bi­li­tat democràtica. Resulta que els tres pos­si­bles can­di­dats han estat sem­pre a dis­po­sició de la justícia euro­pea, i resulta que, les justícies ale­ma­nya, belga i esco­cesa han optat per la seva lli­ber­tat de movi­ments i la seva con­si­de­ració de ciu­ta­dans euro­peus de ple dret. És para­do­xal que la JEC hagi obviat que la seva reso­lució, ferida de cre­di­bi­li­tat jurídica pels seus vots par­ti­cu­lars, afecti la dimensió euro­pea. Ells matei­xos estan con­tri­buint a posar en relleu davant d’Europa i del món que no es cre­uen l’espai únic euro­peu ni la justícia comuna.

Ara bé, com en tot poder dolent, el fac­tor temps és essen­cial. Apa­rent­ment, la intriga la gua­nya qui gua­nya el fac­tor temps. Reduir ter­mi­nis jurídics, sigui pel que sigui, redu­eix la lli­ber­tat i la capa­ci­tat d’acció. Allar­gar pro­ce­di­ments ine­xis­tents, però que afec­ten l’honor, també és una manera d’exer­cir poder fosc i des­truc­tiu. L’arxi­va­ment de la causa con­tra el magis­trat Vidal i con­tra l’exvi­ce­pre­si­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal Car­les Viver i Pi-Sunyer després de llargs mesos de tra­mi­tació, n’és un altre exem­ple. O la cre­ació d’una nova macroim­pu­tació de trenta per­so­nes que cre­ien que no tenien cap risc penal i que de manera sobre­vin­guda són inves­ti­gats. I el que posa el calen­dari, entra en la dinàmica de la immo­ra­li­tat jurídica. S’intenta afe­blir els afec­tats, no per la via jurídica, sinó per la via de l’abso­luta carència de sen­si­bi­li­tat for­mal. No hi ha dret sense sen­si­bi­li­tat, i tot pro­ce­di­ment, sigui el que sigui, que es porta amb dinàmiques tem­po­rals i de fons res­tric­ti­ves és un procés nul de ple sen­tit. Estem vivint moments en què cal rei­vin­di­car la sen­si­bi­li­tat, el fac­tor humà, apli­cat al dret. A l’altre extrem del com­promís i d’una nova forma de poder, el que ofe­reix la vul­ne­ra­bi­li­tat, es pro­du­ei­xen ges­tos de sen­si­bi­li­tat. Segu­ra­ment aquesta ha estat la volun­tat de l’advo­cat Gon­zalo Boye, que de manera pro­vi­si­o­nal supleix el pre­si­dent en la llista. He cone­gut advo­cats que avan­cen fian­ces de cli­ents que saben inno­cents, que poden aco­llir menors pro­vi­si­o­nal­ment fins a tro­bar-los una ins­ti­tució, o que posen el seu domi­cili perquè el pres immi­grant i sol pugui gau­dir de permís peni­ten­ci­ari. O el cas d’aque­lla advo­cada que va tenir una cli­enta mal­trac­tada a casa seva sis mesos fins que va poder res­sus­ci­tar de la quasi mort on l’havia por­tada el seu marit. Són històries reals motiu d’espe­rança. Resis­tir, implica creure que gua­nya la huma­ni­tat.

Sovint, con­sul­tar els lli­bres ori­en­tals, aquests que tenim per atzar de la vida en una lleixa de casa, situ­ats, casu­al­ment o no, entre l’assaig i la poe­sia, ens obre la ment i l’espe­rit.

“Els obs­ta­cles de la vida pública

són les gui­neus impos­to­res.”

I Ching, hexa­grama 40.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.