Sense dintre no hi ha fora
Sentim a dir que la nostra causa no té, fora del país, suports internacionals explícits, ni complicitats evidents, ja que cap estat no ha reconegut la República Catalana. I que això és indicatiu que, a l’hora de la veritat, no tindrem tampoc l’ajut de cap estat sobirà, ni de cap organisme o institució supranacional. Despatxar-ho amb aquesta afirmació és un error greu. Sobretot perquè, a hores d’ara, què se suposa que hauria de reconèixer algun estat sobirà? Que hi ha un conflicte polític a Catalunya, per la negativa espanyola a resoldre’l de manera pacífica i democràtica? Doncs això ja ha estat fet i dit, del dret i del revés. En realitat, diputats de la majoria de parlaments europeus ja han pres posició a favor dels drets democràtics col·lectius del poble de Catalunya i contra la repressió espanyola, com prova el darrer manifest d’una quarantena de senadors francesos. Fins i tot, en uns quants parlaments ja funcionen comissions de seguiment de la nostra situació tan anòmala.
Ara bé, ningú no pot reconèixer allò que els seus protagonistes no han aconseguit encara que existeixi: una Catalunya independent. Ets independent no quan tu ho dius, sinó quan algú altre t’hi reconeix. No podem, per tant, demanar als de fora que facin la feina que a dintre encara no hem fet. Avui, tothom sap que existim i en coneix l’aspiració, però, fins ara, hem fet grans performances patriòtiques al carrer i un referèndum d’autodeterminació amb una capacitat d’autoorganització colossal. No obstant això, no hem proclamat la independència, ni, un cop proclamada, l’hem mantinguda i n’hem eliminat els símbols públics de la dependència, amb un control inqüestionable del territori, després d’uns resultats a les urnes reconeguts per la comunitat internacional. Quan fem les coses ben fetes –nosaltres, i no pas els de fora–, tindrem el reconeixement que ens cal. I sortiran els amics, i els que a Espanya la hi tenen votada, també.
