El major acte d’amor és la memòria
El viatge que emocionalment m’ha remogut més ha estat la visita al camp de concentració de Mauthausen acompanyada dels companys de l’Amical. Pujar les escales de la seva pedrera plovent, cantar el Bella ciao als túnels d’Ebensee –un altre camp de concentració on els nazis guardaven el seu armament i on van morir centenars de republicans– i fer una ofrena floral als catalans deportats i assassinats, marquen un abans i un després. La memòria cal practicar-la, i no pot ser selectiva.
El conseller Raül Romeva va posar una placa en record dels catalans i catalanes republicans que hi van morir. Jo li vaig retreure que no l’havia posat també en occità, llengua oficial a Catalunya i pròpia dels sis aranesos que van ser deportats a aquell camp. En respecte a la seva memòria, la va fer corregir, perquè ningú se sentís exclòs. La seva actitud inclusiva i sensible xoca frontalment amb el lleig vergonyós que una ministra de l’Estat espanyol va fer als assassinats catalans pel nazisme en abandonar l’ofrena que cada any es fa per l’aniversari de l’alliberament del camp.
Sembla que un govern socialista no suporta que es digui en públic que els catalans tenim memòria i presos polítics. Sembla que els fa vergonya escoltar que aquell que ha impulsat el pla de foses i el banc d’ADN de desapareguts de la Guerra Civil ara està vivint un judici injust i polític per haver contribuït a fer un referèndum d’autodeterminació. La seva fugida només evidencia que amb l’Estat no hi tenim res a negociar, perquè no volen dialogar.
Avui, com ahir, els valors republicans i la democràcia es continuen amagant rere togues patriarcals i neofranquistes, les mateixes que feien llistes, detenien persones i les enviaven en trens cap a la mort. Per sort, la memòria de Neus Català, Francesc Boix i tants altres catalans als camps nazis cap ministra espanyola, per molt socialista que sigui, ens la podrà esborrar. Com deia Montserrat Roig, el major acte d’amor és la memòria. Amb la vènia, al Raül també el recordem cada dia.
