Hormones i barreres
Llegint l’obra d’investigadores com Anne Fausto-Sterling i Judith Butler, una arriba a la conclusió que l’important en el dilema sobre el sexe i el gènere no és tant l’existència de diferències corporals entre grups d’individus, sinó com es llegeixen aquestes diferències.
Un exemple d’això és el cas de l’atleta i campiona olímpica sud-africana Caster Semenya. A partir d’ara, tan sols podrà competir si rebaixa els seus nivells de testosterona, més elevats que la mitjana que se suposa que tenim les persones que som incloses dins la categoria de dones. Aquesta característica, s’afirma, li dona un avantatge envers les altres competidores.
Deixant de banda que científicament no s’ha demostrat que majors nivells de testosterona impliquin un avantatge competitiu, la decisió de les autoritats d’atletisme, a primera vista, semblaria rocambolesca si es té en compte que l’esport d’elit és, per definició, la glorificació dels cossos i les habilitats humanes fora de la norma. A Michael Phelps no se li va impedir mai competir per la gran envergadura dels seus braços, ni tampoc se li va recriminar que produís menys àcid làctic que els seus contrincants, fet que li permetia recuperar-se més ràpid després d’un gran esforç. Ans al contrari, aquests atributs nodreixen el relat sobre les gestes heroiques del nedador estatunidenc.
Passa que, ai las, el superpoder de Semenya està relacionat amb la testosterona, una de les característiques biològiques que marquen allò que anomenem masculinitat. L’esport d’alt nivell ha estat un dels més ferris guardians de les normes de gènere. En el seu intent de marcar què és el cos d’una dona i què és el d’un home, les normes esportives s’han vist immerses en debats sobre cromosomes, proves de verificació genital i hormones; testos que s’han provat obsolets. També excloents, ja que no inclouen els atletes intersexuals i han sotmès les dones trans (no els homes trans) a processos d’hormonació i alteració genital per poder competir. En el cas de Semenya, importa el factor racial: el model social que fixa què és un cos femení és el de la dona blanca. Les proves de verificació de sexe que ha patit la medallista s’han comparat amb l’exhibició del cos de les dones negres en fòrums científics durant l’època colonial, emprats per justificar suposades diferències racials.
El zel per definir clarament qui pot competir en categories de dones –i qui ha de rebaixar el nivell perquè s’assembla massa a un home–, reforça un sistema sexe-gènere que encimbella allò considerat masculí i que posa traves ben reals i verificables a les esportistes d’alt nivell. La primera Pilota d’Or de la història, la noruega Ada Hegerberg, ha renunciat a disputar el mundial de futbol d’aquest any per denunciar la desigualtat laboral que pateixen envers els homes. No es tracta tant de desigualtats econòmiques –com ja van denunciar les jugadores de la selecció dels Estats Units, que cobraven menys que els seus companys malgrat guanyar més campionats–, sinó que les reivindicacions posen èmfasi en qüestions que afecten el dia a dia de la seva feina. A Espanya, tretze dels setze equips de primera divisió faran vaga la temporada que ve si no es firma el primer conveni col·lectiu.
Un altre camp de batalla en l’esport femení és l’embaràs. A banda de l’existència de clàusules antiembaràs, esportistes com la regatista Blanca Manchón denuncien la pèrdua de patrocinadors un cop es queden embarassades. Per la seva banda, la ciclista Leire Olaberria va denunciar la federació espanyola per discriminació quan va anunciar que volia conciliació arran d’haver tingut un fill. Irònicament, mentre moltes esportistes lluitaven pel seu dret a ser mares, durant les primeres setmanes de l’embaràs de Serena Williams es va arribar a especular si la tennista tenia un avantatge competitiu a causa del seu estat.
L’esport i el gènere són camps en què fèrries normes marquen el comportament d’uns cossos que prèviament ja hem llegit segons aquestes mateixes regles. Tant en l’un com en l’altre, les dones, de moment, estem condemnades a perdre.
