La tesi incòmoda

Fa divuit anys, la historiadora Cayetana Álvarez de Toledo va presentar la seva tesi doctoral a la Universitat d’Oxford. Es tractava d’un treball dirigit per John Elliott, un dels grans hispanistes de la història moderna, amb un estudi pioner sobre els orígens de la revolta catalana del 1640 que, malgrat el pas dels anys, segueix sent una obra de referència. La jove historiadora, que en aquells moments tenia la nacionalitat argentina, va centrar els seus esforços en la figura de Juan de Palafox, bisbe de Puebla i virrei de Mèxic. Es tracta d’un estudi rigorós, que utilitza algunes fonts inèdites i ofereix un retrat molt complet d’un personatge tan controvertit com interessant. Una de les singularitats de Palafox rau en el fet que en els seus escrits s’aposta pel pacte i el diàleg en un moment molt tens per a la monarquia de Felip IV, amb els aixecaments de Portugal i Catalunya. En el seu treball, Álvarez de Toledo destaca aquest vessant, i no ho fa només com una analista distant, sinó amb un grau d’empatia notable. Els cito un fragment del capítol dedicat a “El tractament de la diversitat”, en què es ressegueix com, a partir d’un encàrrec del seu valedor –el comte duc d’Olivares–, Palafox va tenir l’oportunitat de “descobrir per si mateix i de prop diferents models i sistemes polítics” en un viatge que va fer arreu d’Europa. La qüestió és que en el diari d’aquell periple, redactat el 1626, Palafox va incorporar tot un seguit de recomanacions, totes amb un comú denominador: que “els objectius de la corona es promourien més bé amb una política més conciliadora”. En el cas de Catalunya, Álvarez de Toledo traslladava així l’opinió de Palafox: “A parer seu, Olivares devia desistir d’intentar imposar la seva voluntat amb mesures que aguditzaven els ànims catalans i accentuaven l’oposició a l’autoritat del rei. La seva recomanació al comte duc era que intentés guanyar-se l’afecte dels catalans, que moderés les seves expectatives, suavitzés les seves exigències i els oferís generoses concessions amb la idea de demostrar-los els nombrosos avantatges derivats d’una col·laboració estreta amb la corona.” Anys després, en una carta adreçada al comte de Castrillo, Palafox recordava una conversa del 1633 en la qual, “tot passejant pels jardins del duc de Pastrana, [...] l’havia advertit sobre el risc d’una rebel·lió a Catalunya”. En aquells moments, Catalunya s’havia separat de la monarquia hispànica i s’havia situat sota protecció francesa.

Fa set anys, Cayetana Álvarez de Toledo va decidir editar la seva tesi en castellà. Fins aleshores, només s’havia publicat en anglès. En la introducció del llibre, va reconèixer que des de l’any 2000 no havia “tornat a indagar en la vida de Palafox” ni tampoc havia seguit “amb l’atenció exigible les darreres novetats historiogràfiques”. I fins i tot es va disculpar per “les llacunes i els errors de valoració i de criteri” del treball. Ara bé, el problema principal no era aquest, sinó el fet que la Cayetana Álvarez de Toledo que va defensar la tesi no era exactament la mateixa que la que va editar el llibre onze anys després. I no només perquè havia estat distingida amb el títol de tretzena marquesa de la Casa Fuerte o perquè l’any 2007 havia decidit “ser espanyola”, sinó perquè després d’alguns anys com a cap d’opinió d’El Mundo i com a tertuliana habitual de Federico Jiménez Losantos, el 2008 havia decidit fer el salt a la política i ingressar al Partit Popular. La qüestió és que quan va arribar el moment de publicar la tesi, la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo havia abraçat les tesis (valgui la redundància) més retrògrades del PP, les que representava el José María Aznar de la FAES. I el seu partit havia empès un assetjament brutal (amb l’estatut català com a principal element d’erosió) contra el govern de Rodríguez Zapatero. La marquesa, doncs, es va sentir obligada a fer contrició dels errors del passat. I la penitència va arribar fins a l’edició castellana de la tesi. En la introducció del llibre, Cayetana Álvarez de Toledo va voler fer constar: “Si l’hagués escrit avui, probablement hauria estat menys condescendent amb alguns aspectes de les propostes reformistes de Palafox i potser un xic més comprensiva amb els objectius del seu malaurat benefactor Olivares.” És a dir, que on deia blanc, ara diu negre. Imagino que deu ser més o menys freqüent que hom detecti errors en les referències, que descobreixi algun document o un llibre que no va consultar o que fins i tot trobi alguna errada traïdora. Però que hom esmeni la seva tesi per motius polítics i que reconegui que ha estat massa “condescendent” amb una figura històrica, deu ser bastant poc habitual. No resisteixo imaginar-me la marquesa tornant a sotmetre’s al tribunal de la tesi per confessar-los que s’havia passat de frenada a l’hora de valorar el tarannà dialogant de Palafox. En tot cas, l’episodi posa de manifest la inconsistència d’un personatge que projecta en el passat les seves dèries del present. En tot cas, posats a escollir, millor quedar-se amb la Cayetana Álvarez de Toledo que va defensar el pactisme el 2000 que no pas amb la marquesa que reclama més repressió el 2019. Segur que Juan de Palafox, a qui va dedicar alguns anys de la seva vida, s’hi sentiria més a gust i tots plegats hauríem pogut comprovar que realment ha après de les lliçons de la història.