La primera victòria

Quan Jordi Sànchez acaba les seves inter­ven­ci­ons, ho fa amb unes parau­les car­re­ga­des de sig­ni­fi­cat i de sim­bo­lisme. “Llum als ulls i força al braç.” No sé si tot­hom sap d’on sur­ten, però trobo que avui és un bon dia per expli­car-ho. És l’últim vers d’El cant de la senyera, el poema que va escriure Joan Mara­gall i sobre el qual es va bas­tir l’himne de l’Orfeó Català. Es va estre­nar el 1896 a Mont­ser­rat, en l’acte de bene­dicció de la ban­dera de Cata­lu­nya, i el règim fran­quista el va pro­hi­bir des del 1939 i fins al 1960. Ara fa cin­quanta-nou anys, va tenir lloc el que es va conèixer com els fets del Palau de la Música. No va ser altra cosa que una mos­tra de la repressió con­tra el cata­la­nisme per part de les auto­ri­tats fran­quis­tes. Recu­lem fins al 19 de maig del 1960. Som al Palau de la Música Cata­lana, a Bar­ce­lona, durant l’home­natge del cen­te­nari del nai­xe­ment del poeta Joan Mara­gall orga­nit­zat per l’Orfeó Català i amb presència de minis­tres de Franco. Ja es veia a venir que no podia aca­bar bé de cap de les mane­res. L’Orfeó solia tan­car les seves actu­a­ci­ons amb la inter­pre­tació d’El cant de la senyera. I en el con­cert d’home­natge a Mara­gall, autor de la lle­tra, res feia pen­sar que no es pogués inter­pre­tar. Mal­grat que ini­ci­al­ment estava pre­vista en el pro­grama, es va excloure a última hora per ordre de gover­na­dor civil. Només començar l’acte, un grup de joves que estava asse­gut a la pla­tea del Palau es va aixe­car i va ento­nar El cant de la senyera men­tre es llançaven uns fulls volants titu­lats Us pre­sen­tem el gene­ral Franco. El text el va escriure Jordi Pujol i Soley. La reacció de les auto­ri­tats fran­quis­tes va ser orde­nar la detenció d’una sèrie de per­so­nes, entre elles el mateix Pujol, a les quals després d’apli­car-los un con­sell de guerra es va tan­car a la presó. No és estrany, doncs, que Jordi Sànchez evo­qui a través d’aquest vers final de l’himne de l’Orfeó Català aque­lla pri­mera victòria cata­la­nista davant la dic­ta­dura fran­quista. Ens demana que ara que actuen igual que ara fa sei­xanta anys, no ho obli­dem. I que man­tin­guem la fer­mesa i la il·lusió: “ llum als ulls i força al braç” per no defa­llir en la lluita per les nos­tres lli­ber­tats que man­te­nen entre rei­xes la seva i la de la resta d’encau­sats en el judici.