Creació des de l’exili

Aquest 23 de maig, coincidint amb el seu primer any a l’exili, el raper Valtònyc presentarà en directe a Brussel·les el seu nou disc, Piet Hein, del qual ja es va avançar fa unes setmanes la cançó que dona títol a l’àlbum: una reflexió amb grans dosis d’autocrítica sobre la seva situació, i amb el nom de Piet Hien, un pirata de Flandes que es va enfrontar al poder espanyol i, tot i guanyar-lo i sotmetre’l a algunes humiliacions, com la presa de Matanzas a Cuba, va acabar capturat i executat.

Si Valtònyc s’hagués quedat a Palma, aquest any l’hauria passat en una presó espanyola. En canvi, l’exili li ha permès continuar creant en llibertat, produint finalment un disc de lletres madures i reflexions dures farcit de moltes col·laboracions, i finançant al cent per cent gràcies a una subvenció del ministeri de Cultura de l’Estat belga. En aquesta Unió Europa que se sotmetrà a eleccions la setmana que ve, la diferència entre passar un any a la presó o que l’Estat t’ajudi a finançar la producció d’un disc és tan fina com l’hora i escaig de vol interior entre Palma i Brussel·les.

El cas de Valtònyc des del refugi de llibertat i justícia de Bèlgica ens fa pensar en la nostra pròpia història. La creació cultural catalana, interrompuda bruscament durant la guerra del 36, va continuar durant la segona meitat del segle XX dividida entre l’exili i la que es va realitzar, amb millors o pitjors condicions, dins les nostres fronteres. Algunes de les obres més rellevants de la nostra cultura s’han fet lluny del país. Les cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, tenen el sabor del realisme màgic caribeny. Mercè Rodoreda, establerta a Ginebra, va escriure algunes de les millors novel·les del segle XX de la literatura catalana mentre reflexionava sobre l’estat de les lletres catalanes en les cartes que s’escrivia amb l’editor Joan Sales, exiliat que va retornar a mitjans dels anys cinquanta. Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar-August Jordana, Joan Oliver (Pere Quart), Francesc Trabal, Margarida Xirgu i la seva companyia de teatre, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, els artistes Joan Junyer i Josep Gausachs, el pintor Manuel Viusà –actiu en la construcció d’una defensa del país passant per la insurrecció al règim de Franco si era necessari– o el músic Pau Casals, que va recórrer les democràcies occidentals defensant la causa de Catalunya i dels refugiats republicans. L’èxode provocat per la derrota republicana del 1939 va significar la marxa del país de milers de creadors que, després d’uns anys duríssims, van poder reprendre la creació des dels seus països d’acollida, o bé van tornar al cap d’uns anys, quan la repressió ferotge del règim nacionalista espanyol va afluixar.

D’altres es van quedar des del primer moment. L’exili interior va ser, intel·lectualment, més dur que l’exterior. Josep Pla va haver de contemporitzar amb un règim que en el fons menyspreava. L’escriptor Salvador Espriu va haver d’esperar a l’obertura del règim per poder esdevenir el poeta i dramaturg que va ser, després d’anys foscos de silenci interior. A partir dels anys seixanta, l’obertura del règim va permetre que la creació, fins i tot amb esperit combatiu i de redreçament nacional, com la ingent producció de Manuel de Pedrolo o l’eclosió dels músics de la Nova Cançó, reaparegués després de dues dècades de silencis i repressió interior.

La situació actual no és comparable perquè no han estat centenars de milers els catalans obligats a fugir de la repressió, sinó que aquesta ha estat selectiva, dirigida als líders polítics i activistes democràtics de l’independentisme. Tanmateix, la deriva repressiva ha començat i, de moment, s’ha emportat pel davant cantants de rap com Valtònyc, per escriure cançons contra la corona espanyola, o el lleidatà Pablo Hasél, que ha pres la decisió d’assumir la repressió i que l’Estat el porti a la presó per unes lletres de cançó, fet que obliga l’Estat a assumir el seu propi abús de poder i les seves contradiccions entre la democràcia que predica i la repressió, fins i tot contra la creació artística, que està practicant per a vergonya pròpia i escàndol al món.

Però tot i no ser comparable i ser de moment una repressió selectiva, hi comença a haver símptomes preocupants que la repressió que ells mateixos han iniciat no la podran aturar en l’àmbit concret on la volen aplicar. De moment, la fiscalia, dependent del govern espanyol, ja ha passat a considerar els membres de la cúpula directiva de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals membres pertanyents a associació criminal. Que la nostra gran estructura d’Estat en matèria de producció audiovisual, que les nostres ràdios i televisions públiques, de qualitat, pluralitat i professionalitat per sobre de la mitjana estatal, siguin per a l’Estat espanyol un organisme criminal és una barbaritat tan grossa que ens fa mirar al nostre tràgic passat amb uns ulls nous i molt més propers. Mentre altres països ajuden els nostres creadors a continuar amb la seva feina, aquí ens els tracten com una banda de delinqüents.