Com en les millors famílies
Que la llista unitària que representa tots els republicans que estem cansats i farts que ens prenguin el pèl des del franquisme sociològic no ha estat possible avui ja és una realitat inqüestionable. Que la voluntat de no fer-la possible ha estat concretament d’Oriol Junqueras, també.
Ell defensa les seves raons, respectables, és lògic. I sens dubte, també és cert que no les ha explicat obertament: des d’Esquerra Republicana han volgut assenyalar les altres llistes titllant-les d’exconvergents, en lloc de plantejar la idea que l’Oriol diu que defensa. Senzillament, Junqueras entén que anant separats s’obtindran més vots. És la seva opinió, respectable, evidentment, però no la comparteixo.
I no la comparteixo, sobretot, perquè a Europa els vots que es quedin pel camí i no arribin a obtenir un escó es perdran. I ara no estem per perdre vots. Perquè una candidatura unitària plantant cara al règim hauria estat una imatge contundent a Europa i també a Espanya. Tots a l’una, i quan aconseguim la llibertat dels pobles, aquests pobles que triïn la ideologia que la majoria decideixi.
És moment de tenir clar que l’objectiu de desbloquejar un sistema obscur, tancat i profundament trampós és una tasca de tots els demòcrates. Siguin d’esquerres, liberals, anticapitalistes, ecologistes... o tan ampli com que es vulgui considerar un moviment que requereix la suma de tots.
La unitat en la diversitat ens farà lliures. Segons la meva opinió, no és ara quan toca parlar de bàndols, ja que el que hi ha en joc és la democràcia. Sense democràcia, no hi haurà ideologies possibles. I seguirem com ara. Com en les millors famílies: discutint, però sabent que l’objectiu és el mateix i que la repressió ens afecta de la mateixa manera.
