Esperit Montoya

Recor­den Iñigo Mon­toya? Els el cito perquè la seva acti­tud és la del pre­si­dent Puig­de­mont. No només davant l’Estat espa­nyol. També a Europa. Fa pocs dies, amb els resul­tats a la mà, Puig­de­mont insis­tia en una fórmula que li sen­ti­rem pro­nun­ciar, clar i en català, quan ell, Toni Comín, Oriol Jun­que­ras i Diana Ribas entrin a l’Euro­cam­bra per asseure’s com a euro­di­pu­tats de ple dret, ava­lats per les urnes. I mirant als ulls de Tajani i la resta de mem­bres del par­la­ment els diran: “Hola! Som els de l’1 d’octu­bre i hem gua­nyat les elec­ci­ons a Cata­lu­nya.” Una frase que res­pira aquest caràcter de lluita per­sis­tent. L’impuls de qui no s’arronsa, mal­grat els cops i esto­ca­des –polítiques i judi­ci­als–, de qui s’aixeca i malda per la seva dig­ni­tat. I la d’un país que ha votat per ser el que vol ser i no el que els altres vul­guin que sigui. I això és el que fa Iñigo Mon­toya, un per­so­natge de La prin­cesa pro­mesa. És una comèdia romàntica i d’aven­tu­res del 1987. Un refe­rent per als de la gene­ració que ja en tenim més de qua­ranta. Amb la música de Mark Knop­fler i la veu de Willy de Ville, hi apa­rei­xen una bona colla d’actors reco­ne­guts, des de Robin Wright fins a Billy Crys­tal. Mon­toya és un mer­ce­nari, molt hàbil amb l’espasa, que ajuda el mis­teriós pirata Roberts a sal­var la prin­cesa d’un matri­moni a con­tra­cor amb el príncep Hum­per­dink. El cas és que Mon­toya té un únic objec­tiu: ven­jar la mort del seu pare, un fer­rer for­ja­dor, que rep un encàrrec d’un per­so­natge fosc i sinis­tre. Iñigo queda mar­cat per a tota la vida quan aquell home, que tenia sis dits en una mà, tra­vessa el cor del seu pare perquè no està con­tent amb l’espasa que li ha fet. I jura ven­jar-se’n. Quan final­ment s’enfron­ten en un duel bran­dant cadascú la seva espasa, Mon­toya rep una vegada i una altra, però s’alça pel seu honor i la seva dig­ni­tat, decla­mant la frase: “Hola! Soc Iñigo Mon­toya. Tu vas matar el meu pare. Pre­para’t per morir.” I l’esco­met sense defa­llir. La seva vida peri­lla, però Mon­toya per­sis­teix. Es posa dem­peus i no defa­lleix fins que, final­ment, acon­se­gueix res­ti­tuir allò que anys enrere aquell home, que ara jeu als seus peus, li va pren­dre.

A par­tir d’ara, al Par­la­ment Euro­peu, hi pla­narà més que mai l’espe­rit Mon­toya.