Recorden Iñigo Montoya? Els el cito perquè la seva actitud és la del president Puigdemont. No només davant l’Estat espanyol. També a Europa. Fa pocs dies, amb els resultats a la mà, Puigdemont insistia en una fórmula que li sentirem pronunciar, clar i en català, quan ell, Toni Comín, Oriol Junqueras i Diana Ribas entrin a l’Eurocambra per asseure’s com a eurodiputats de ple dret, avalats per les urnes. I mirant als ulls de Tajani i la resta de membres del parlament els diran: “Hola! Som els de l’1 d’octubre i hem guanyat les eleccions a Catalunya.” Una frase que respira aquest caràcter de lluita persistent. L’impuls de qui no s’arronsa, malgrat els cops i estocades –polítiques i judicials–, de qui s’aixeca i malda per la seva dignitat. I la d’un país que ha votat per ser el que vol ser i no el que els altres vulguin que sigui. I això és el que fa Iñigo Montoya, un personatge de La princesa promesa. És una comèdia romàntica i d’aventures del 1987. Un referent per als de la generació que ja en tenim més de quaranta. Amb la música de Mark Knopfler i la veu de Willy de Ville, hi apareixen una bona colla d’actors reconeguts, des de Robin Wright fins a Billy Crystal. Montoya és un mercenari, molt hàbil amb l’espasa, que ajuda el misteriós pirata Roberts a salvar la princesa d’un matrimoni a contracor amb el príncep Humperdink. El cas és que Montoya té un únic objectiu: venjar la mort del seu pare, un ferrer forjador, que rep un encàrrec d’un personatge fosc i sinistre. Iñigo queda marcat per a tota la vida quan aquell home, que tenia sis dits en una mà, travessa el cor del seu pare perquè no està content amb l’espasa que li ha fet. I jura venjar-se’n. Quan finalment s’enfronten en un duel brandant cadascú la seva espasa, Montoya rep una vegada i una altra, però s’alça pel seu honor i la seva dignitat, declamant la frase: “Hola! Soc Iñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t per morir.” I l’escomet sense defallir. La seva vida perilla, però Montoya persisteix. Es posa dempeus i no defalleix fins que, finalment, aconsegueix restituir allò que anys enrere aquell home, que ara jeu als seus peus, li va prendre.

A partir d’ara, al Parlament Europeu, hi planarà més que mai l’esperit Montoya.