I el meu vot?

A Dos qua­derns inèdits (Ed.​Bromera, 2004), que aplega un parell de die­ta­ris que van sobre­viure a la volun­tat de l’autor, Joan Fus­ter cita el filòleg ori­en­ta­lista mallorquí Joan Mas­caró per par­lar del con­cepte lli­ber­tat. “Jo veig així el pro­blema de la lli­ber­tat: un home situat davant del teclat d’un piano, si té les mans lli­ga­des, no el podrà tocar; en el millor dels casos hi donarà cops, i farà un soroll indis­cer­ni­ble i caòtic; [...] la pri­mera con­dició per poder tocar-lo serà, doncs, tenir les mans lliu­res [...] perquè real­ment puguem uti­lit­zar el piano d’una manera justa i pro­fi­tosa.” Les parau­les man­lle­va­des de Mas­caró s’ager­ma­nen com anell al dit a les que el mateix Fus­ter adreçava als lec­tors en el recull Raons i parau­les, una magnífica edició a cura d’Isi­dre Crespo. “En la pràctica, ens dei­xen tan poques lli­ber­tats al nos­tre abast, que qual­se­vol cosa que fem és ja pura i sim­ple «deso­bediència», perquè els forts abu­sen de la força, perquè la força, en si, ja és un abús [...].” Aquests dar­rers dies ho hem pogut tor­nar a com­pro­var amb la sus­pensió de per­so­nes que alguns (de ben segur, la gran majo­ria dels que lle­gei­xen La República) vam votar. Que el Congrés i el Senat hagin deter­mi­nat sus­pen­dre Jun­que­ras, Sànchez, Rull, Turull i Romeva –i suposo que Quim Forn està al caure–, no només demos­tra la democràcia de paper de fumar de l’Estat espa­nyol, sinó que ens deixa sense repre­sen­tació. Què se n’ha fet, del meu vot? S’atre­vi­ran a fer el mateix amb els vots del milió de per­so­nes que vam votar Car­les Puig­de­mont? I Europa? S’espol­sa­ran les seves res­pon­sa­bi­li­tats el Par­la­ment Euro­peu i el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea? Si fa uns anys haguéssim res­post amb un “i és clar que no”, ara, quan l’Espa­nya de toros i pan­de­reta ja ha tras­pas­sat totes les línies ver­me­lles i Europa encara no ha deci­dit què vol ser quan sigui gran, la res­posta que se’ns acut és clara i trans­pa­rent com l’aigua: “I és clar que sí.” Per tant, mans lli­ga­des davant d’un piano del qual pen­gen par­ti­tu­res mera­ve­llo­ses que no se’ns per­met inter­pre­tar.