Llogar-hi cadires
La política és una activitat en què els principis ètics formen part de l’equipatge, però de vegades, si el fato no està ben ordenat, costa de trobar-los. Si passem de la política als partits, pitjor encara. En la definició clàssica, un partit és una organització de persones amb interessos comuns destinada a l’obtenció del poder. Una altra cosa són les expectatives però, en principi, a l’hora de presentar-se a unes eleccions ningú ho fa per perdre, sinó per fer el millor paper possible.
En aquest context, tot allò que no et donen les urnes t’ho poden facilitar els pactes postelectorals, que són, si fa o no fa, una segona volta en què la prioritat absoluta ja és sense dubte l’assalt a la cadira. Si els principis ideològics i ètics poden quedar en un segon terme a l’hora de fer campanya, quan toca negociar pactes, la voluntat dels electors també es relativitza. Vosaltres podeu haver votat A perquè no volíeu B; però A fa curt i tria aliar-se amb B no tant per evitar que governi C, sinó perquè la màxima és la següent: en una situació de suspensió dels principis ètics, sempre que hi hagi una suma de forces antagòniques que permeti governar, el sumatori es complirà indefectiblement si l’alternativa és quedar fora del govern. Quan l’operació incorpora més d’una suma possible o diferents nivells, és a dir, estratègies d’equilibris territorials i nacionals, la predicció és més enrevessada però, en principi, sempre s’imposa amb matisos i contrapesos la lògica de manar a qualsevol preu sota la màxima que el pitjor del poder és no tenir-lo. Hi ha tota una sèrie d’avantatges, favors per retornar i exèrcits de quadres per col·locar que ningú que tingui l’oportunitat de controlar es pot permetre la llibertat de dir “preferiria no fer-ho”, perquè ni s’ho planteja o, si és víctima d’algun remordiment, sempre hi haurà companys disposats a passar per damunt del seu cadàver.
Amb el pluripartidisme accentuat actual (tan influenciable, a més, pels poders a l’ombra) els pactes ens portaran a veure coalicions tan terrorífiques que en un concurs de bellesa el monstre de Frankenstein seria el més guapo. Si no teniu cadira per veure-ho, ja podeu córrer a llogar-ne una.
