EL PODER DE LA INTEGRITAT

“S’ha d’esco­llir entre el que és cor­recte o el que és fàcil.”

Amb aquesta frase, un dels mes­tres de Harry Pot­ter avisa el noi que vol ser mag que sovint el cost de ser ínte­gre a la vida és el de triar els camins difícils. El que també explica el mes­tre és que les per­so­nes que fan les pit­jors juga­des són aque­lles a les quals la por o l’ambició els porta a per­dre tota capa­ci­tat d’inte­gri­tat. Por i ambició. La por, lli­gada a l’enveja i a la covar­dia. L’ambició, la pulsió de poder que mai s’esgota i que acaba subs­ti­tuint la pulsió del cor, anul·lant qual­se­vol dimensió de l’ànima.

I així, la huma­ni­tat, inte­grada per milers de per­so­nes for­miga al llarg de la història i el temps, tei­xeix una cadena de fets i situ­a­ci­ons en què cadascú tria, si pot i vol, quina den­si­tat d’ètica dipo­sita als seus actes quo­ti­di­ans. Lluny de plan­te­ja­ments maxi­ma­lis­tes, hem de reconèixer que grans homes com Gandhi, Tols­toi i Lut­her King van ser res­pon­sa­bles del mal­viure de les seves pare­lles. O dones, com Win­nie Man­dela van come­tre abu­sos exe­cra­bles al cos­tat de grans dosis de resistència política.

En el ter­reny de la justícia és para­digmàtic que els que defen­sen els pre­te­sa­ment cri­mi­nals, sovint tin­guin l’este­re­o­tip de menys bona repu­tació. “Advo­cats i pro­cu­ra­dors, a l’infern de dos en dos.” Con­tras­tos i con­tra­dic­ci­ons.

En la política, veiem recent­ment que líders emer­gents comen­cen a rene­gar de la lògica del poder clàssic, i s’han cons­truït com a líders a força de tena­ci­tat, resistència i con­vic­ci­ons. Qua­tre exem­ples molt diver­gents són clau en la política actual. El pre­si­dent Pedro Sánchez, home que en tres anys ha renas­cut de les cen­dres, humi­liat i expul­sat pels col·legues del seu par­tit, va fer la tra­vessa pel desert amb el suport d’uns pocs que van arris­car i d’alguna dona política relle­vant que el va ani­mar a seguir. Ara mateix, amb l’èxit elec­to­ral, s’està con­ver­tint en líder euro­peu, i tots els que el van cre­mar, para­do­xal­ment, reben el tri­omf de la seva per­sistència.

Per­sistència pre­mi­ada és la que ha obtin­gut el pre­si­dent Puig­de­mont en les elec­ci­ons euro­pees. Líder indis­cu­ti­ble que hau­ria de ser incor­po­rat en la solució política per a Cata­lu­nya i en el pro­jecte euro­peu una vegada el Tri­bu­nal Suprem i la fis­ca­lia per­me­tin que es faci feina en el ter­reny dels actors polítics. La tasca del pre­si­dent Puig­de­mont a l’exte­rior, tenaç i cons­tant, és la pedra a la sabata de la política exte­rior espa­nyola, i mal esta­dista seria Sánchez si no fes el pos­si­ble perquè exer­cis­sin de dipu­tats euro­peus, amb l’Oriol Jun­que­ras, i habi­lités amb ells com abans millor un canal de nego­ci­ació efi­ci­ent i eficaç. El pro­blema que la política es faci única­ment als par­la­ments és que les tàcti­ques de posi­ci­ons fan per­dre opor­tu­ni­tats d’or o tiben els esce­na­ris fins a ges­ti­cu­la­ci­ons de difícil retorn. I ara Cata­lu­nya neces­sita política en majúscu­les.

A Bar­ce­lona, un líder com Ernest Mara­gall, home sen­zill i d’esquer­res que segueix cre­ient en la política com­pro­mesa com a eina de pac­tes i de pro­jec­tes, ha asso­lit un viratge cap l’inde­pen­den­tisme impen­sa­ble fa uns anys, fruit de la rup­tura esta­tutària i atent als nous temps.

I final­ment, la resis­tent Ada Colau, alcal­dessa de Bar­ce­lona, que amb un gran lide­ratge glo­bal, i això és indis­cu­ti­ble, ha con­tribuït a fer pos­si­ble el pas de l’acti­visme a la política, posant de relleu que la soci­al­de­mocràcia autèntica té encara molt a apor­tar a la política i pot ser l’única sal­vació de la democràcia. Diuen que el segle XXI serà el de la democràcia ètica o no serà.

Tots aquests líders actu­als i d’altres, com Jordi Sànchez, de llarg com­promís social i polític, tenen molt a dir i a fer, i la política els ha d’aco­llir. La democràcia ha de ser ínte­gra i per això ha de començar sent inte­gra­dora. La reso­lució de les Naci­ons Uni­des ho ha dei­xat clar i diàfan. Les pre­sons s’han d’atu­rar. Tots aquests líders no han triat el camí fàcil, sinó que cre­uen que han fet el que era cor­recte, i això té una base ètica molt potent. La qüestió és que mai s’havia par­lat tant d’inte­gri­tat. Inte­gri­tat pública, ètica pública i trans­parència com a eines de bon govern. Cer­cant vies intermèdies els codis ètics per als alts càrrecs volen ser una eina útil que eviti que tota con­ducta que tras­passa unes línies ver­me­lles acabi por­tant a la micro­cor­rupció o macro­cor­rupció als jut­jats penals.

I quina exigència d’inte­gri­tat ha de tenir la política? La d’apor­tar solu­ci­ons i la de resol­dre els con­flic­tes amb una cul­tura de pacte generós i inte­gra­dor. I ara, aquí, és pos­si­ble.

Una altra frase del mes­tre de Harry Pot­ter és alliçona­dora: “Tots tenim llum i fos­cor, el que importa és el que volem poten­ciar.”