L’última paraula
Arribem al final d’una farsa de judici que ens ha indignat, escandalitzat i entristit a parts iguals davant el poc pudor a l’hora de mentir sobre els fets que han tingut alguns testimonis, la vulneració de drets jurídics perpetrada pel tribunal i l’acarnissament punitiu de les acusacions sobre els nostres presos polítics –extrema dreta feixista, masclista i xenòfoba inclosa–. Tot i que des de La Moncloa insisteixen en la separació de poders, permeteu-me recordar que aquell PSOE amb el qual alguns encara volen dialogar a Madrid o pacten alcaldies a Barcelona és el que està demanant entre deu i vint-i-cinc anys de presó a través dels seus fiscals i advocats de l’Estat.
Els acusats tindran quinze minuts d’una darrera paraula davant del tribunal que serà cabdal per marcar el pols de la resposta a una sentència condemnatòria que ja sembla escrita. Serà també la constatació pública de, o bé la renúncia al mandat de l’1 d’octubre, o bé la seva reivindicació vehement per tal de treure’l del coma profund on es troba induït per les renúncies del govern i el Parlament. D’ells i d’elles dependrà, en bona part, la remuntada de l’estat d’ànim general i la ressurgència de la imprescindible mobilització. Si la sentència implica anys de presó i nosaltres no fem més que una manifestació, haurem perdut la batalla. Només podem tornar a la desobediència.
Ho faríem una i mil vegades. Ho vam fer, ho tornaríem a fer, ho tornarem a fer. La defensa dels drets col·lectius està per sobre del sacrifici individual. És una causa justa per la que cal ser desobedient infinites vegades, fins que l’autodeterminació, la protesta i la llibertat d’expressió deixin de ser delicte, fins que siguem república. I és que si la sentència comporta anys de presó, l’única resposta a l’altura seria a l’estil insubmís: que tres-cents més de nosaltres fóssim empresonats pels mateixos delictes i entenguessin així que no, que no abandonarem, que resistirem un segon més que ells per no deixar que s’emportin la victòria. L’última paraula és nostra i cal cridar-la als carrers per tal de defensar els drets pels quals ens condemnen. Sortiu i taral·legeu-la, es pronuncia independència i té ritme de llibertat.
