Ciutats d’or i cartró

San Francisco, Barcelona o París. Ciutats de renom mundial on cada vegada és més difícil viure.

La globalització, el turisme de masses, la gentrificació i els alts preus dels habitatges estan provocant que aquestes urbs es converteixin en aparadors mundials, en passarel·les per a consumidors d’Instagram.

Un dels casos més evidents del que ha suposat l’efecte Silicon Valley ha passat a la ciutat californiana. Diversos estudis revelen que les diferències socials s’han disparat. La classe mitjana –si és que ha existit mai– s’ha evaporat.

Atès el gran nombre d’executius i treballadors liberals que es desplacen a les instal·lacions dels grans gegants tecnològics, els llogaters dels barris populars no hi han tingut res a fer. Han anat marxant de casa seva, deixant una part de la història que han anat construint aquestes ciutats. El nombre de persones sense llar –que als Estats Units es calcula que arriba als 4 milions de persones–, en aquesta ciutat nord-americana també ha crescut de manera exponencial en els darrers anys. I el de billionaires. Una diferència abrupta en una mateixa urbs.

París està considerada una de les ciutats més cares del món per viure, en un rànquing que s’ha publicat aquest mateix any i en què l’acompanya Hong Kong. La capital francesa fa anys que ocupa aquesta posició i s’ha convertit en una ciutat de postal, on és gairebé impossible llogar un pis que no sigui un estudi petit, una situació difícil d’assumir per a les famílies.

Com en moltes ciutats del món, el lloguer turístic també està condemnant els habitants a marxar de les grans ciutats per trobar preus assequibles. L’única opció és trobar habitatges a un preu més econòmic als afores, que en casos com el de San Francisco es pot convertir en trajectes de gairebé dues hores. Dues hores de trajecte per anar a la feina. Quin és el preu de la globalització? Ciutats que cada cop s’assemblen més, amb les mateixes franquícies, les mateixes botigues i uns preus per al dia a dia que es fan inabastables en aquelles zones que s’han convertit en àrea turística, es diguin Sacré Coeur, Sagrada Família o Mission District. Hi ha ciutats europees, com Berlín, que posen un topall als preus dels lloguers, aquesta és una de les opcions. Hi ha ciutats (o països) que són cars –com ara Copenhaguen i Hèlsinki– perquè els serveis públics que s’ofereixen voregen gairebé l’excel·lència. El model que es presenta a San Francisco, París i Barcelona és el de ciutats que han acabat dirigides a un públic molt concret: executius agressius i turistes de creuer i de postal.

Les ciutats que seran valorades en un futur són les que aposten per disminuir la contaminació, per l’educació de qualitat i per ser autèntiques. Amb tota la seva diversitat, no aquelles que omplen d’or els més rics i tapen amb cartró els pobres.