LA UNITAT, VISTA PER A SENTÈNCIA

Una part substancial del degradat règim del 78, ara apuntalat per l’extrema dreta de manera pública i oficial, espera una sentència exemplar contra els líders de l’independentisme que atemoreixi prou el moviment perquè ningú no gosi prendre’n el timó i perquè el carrer ho deixi córrer durant, com a mínim, una generació. Amb l’aparell judicial al seu servei, les estructures de poder madrileny pretenen recrear un escenari prou contundent perquè dos milions de persones acceptin l’autonomisme més precari com a mal menor, i sempre amb l’amenaça permanent de perdre les engrunes i ser novament reprimits. En resum, l’estratègia unitària de tots els poders de l’Estat és reduir el conflicte català a l’àmbit purament civil i aniquilar els interlocutors polítics. El risc de defallir davant d’aquest Estat corrupte i violent és evident. Hi haurà diversos factors emocionals i polítics que l’independentisme haurà de saber i voler gestionar quan arribi el moment.

D’entrada, l’actual cúpula política necessita, per molt dur que sigui, un relleu. Potser temporal, i sense que això vulgui dir marginar o oblidar ningú. Perquè dirigir un partit, un govern i una estratègia de confrontació amb un estat repressor des de la presó o des de l’exili no és eficient. L’esquerra abertzale ho va tenir clar i va sobreviure a la repressió. I en el supòsit que aquesta transició politicoemocional s’executi amb èxit i l’independentisme conservi alhora la força als carrers, hi haurà un altre risc de defallir. L’eterna falta d’unitat del moviment als despatxos.

I és que la sentència pot dividir encara més l’independentisme. Caldrà dirimir el grau de maniobra real per negociar amb el règim alguna sortida per als presos i exiliats i per al conflicte polític, és a dir, sobre si val la pena mantenir obert el front del diàleg i controlar la resposta política i social a la sentència amb l’esperança d’aconseguir un indult o un hipotètic referèndum pactat. O si, per contra, s’arriba a la conclusió que cap condemna és acceptable per haver posat les urnes i que, ara sí, només queda la desobediència institucional i civil.

Tot plegat, en un context preelectoral a Catalunya, en què es dona per fet que les eleccions no aniran més enllà de la primavera del 2020. I hi ha indicis que els partits mouran fitxa segons els càlculs dels seus aparells en una lluita constant per aconseguir l’hegemonia de l’espai independentista sobiranista. Una lluita que implica la destrucció de l’aliat en el camí cap a la república.

De fet, les eleccions municipals han tornat a evidenciar que les sigles massa sovint estan al davant del projecte republicà. L’endemà de les votacions no hi ha hagut l’automatisme de sumar consistoris allà on la suma fos possible. Uns i altres han prioritzat conservar cadires o aconseguir-les per sobre de la unitat, amb pactes contra natura amb socis del 155 en diversos municipis arreu del país. Per contra, els partits del règim del 78 han tingut claríssim que per sobre de qualsevol altra consideració hi ha una aliança de ferro contra l’independentisme.

És per això que el judici de l’1-O deixarà també la unitat de l’independentisme vista per a sentència. Si la resposta es limita a manifestacions al carrer organitzades per la societat civil, manifestos en què s’ha de consensuar cada paraula i més llaços grocs als balcons, no s’avançarà en el combat democràtic davant d’un Estat que ha demostrat de totes les maneres possibles la seva demofòbia, governi qui governi a Madrid. Però si la sentència és també el tret de sortida d’una campanya electoral en què els partits competiran per aconseguir presidir la Generalitat autonòmica i no pas per donar compliment al mandat de l’1-O, sota una mateixa sigla o sota múltiples, Espanya haurà guanyat per partida doble.

L’1-O, quan la societat i la política van anar plegats, la pilota era al terrat de Catalunya. En la cruïlla democràtica, política i emocional que suposarà la sentència, l’independentisme ha de decidir si vol recuperar la iniciativa perduda o si tira la tovallola i hipoteca una generació més.