LA UNITAT, VISTA PER A SENTÈNCIA

Una part subs­tan­cial del degra­dat règim del 78, ara apun­ta­lat per l’extrema dreta de manera pública i ofi­cial, espera una sentència exem­plar con­tra els líders de l’inde­pen­den­tisme que ate­mo­reixi prou el movi­ment perquè ningú no gosi pren­dre’n el timó i perquè el car­rer ho deixi córrer durant, com a mínim, una gene­ració. Amb l’apa­rell judi­cial al seu ser­vei, les estruc­tu­res de poder madri­leny pre­te­nen recrear un esce­nari prou con­tun­dent perquè dos mili­ons de per­so­nes accep­tin l’auto­no­misme més pre­cari com a mal menor, i sem­pre amb l’amenaça per­ma­nent de per­dre les engru­nes i ser nova­ment repri­mits. En resum, l’estratègia unitària de tots els poders de l’Estat és reduir el con­flicte català a l’àmbit pura­ment civil i ani­qui­lar els inter­lo­cu­tors polítics. El risc de defa­llir davant d’aquest Estat cor­rupte i vio­lent és evi­dent. Hi haurà diver­sos fac­tors emo­ci­o­nals i polítics que l’inde­pen­den­tisme haurà de saber i voler ges­ti­o­nar quan arribi el moment.

D’entrada, l’actual cúpula política neces­sita, per molt dur que sigui, un relleu. Pot­ser tem­po­ral, i sense que això vul­gui dir mar­gi­nar o obli­dar ningú. Perquè diri­gir un par­tit, un govern i una estratègia de con­fron­tació amb un estat repres­sor des de la presó o des de l’exili no és efi­ci­ent. L’esquerra abert­zale ho va tenir clar i va sobre­viure a la repressió. I en el supòsit que aquesta tran­sició poli­ti­co­e­mo­ci­o­nal s’exe­cuti amb èxit i l’inde­pen­den­tisme con­servi alhora la força als car­rers, hi haurà un altre risc de defa­llir. L’eterna falta d’uni­tat del movi­ment als des­pat­xos.

I és que la sentència pot divi­dir encara més l’inde­pen­den­tisme. Caldrà diri­mir el grau de mani­o­bra real per nego­ciar amb el règim alguna sor­tida per als pre­sos i exi­li­ats i per al con­flicte polític, és a dir, sobre si val la pena man­te­nir obert el front del diàleg i con­tro­lar la res­posta política i social a la sentència amb l’espe­rança d’acon­se­guir un indult o un hipotètic referèndum pac­tat. O si, per con­tra, s’arriba a la con­clusió que cap con­demna és accep­ta­ble per haver posat les urnes i que, ara sí, només queda la deso­bediència ins­ti­tu­ci­o­nal i civil.

Tot ple­gat, en un con­text pre­e­lec­to­ral a Cata­lu­nya, en què es dona per fet que les elec­ci­ons no ani­ran més enllà de la pri­ma­vera del 2020. I hi ha indi­cis que els par­tits mou­ran fitxa segons els càlculs dels seus apa­rells en una lluita cons­tant per acon­se­guir l’hege­mo­nia de l’espai inde­pen­den­tista sobi­ra­nista. Una lluita que implica la des­trucció de l’aliat en el camí cap a la república.

De fet, les elec­ci­ons muni­ci­pals han tor­nat a evi­den­ciar que les sigles massa sovint estan al davant del pro­jecte repu­blicà. L’endemà de les vota­ci­ons no hi ha hagut l’auto­ma­tisme de sumar con­sis­to­ris allà on la suma fos pos­si­ble. Uns i altres han pri­o­rit­zat con­ser­var cadi­res o acon­se­guir-les per sobre de la uni­tat, amb pac­tes con­tra natura amb socis del 155 en diver­sos muni­ci­pis arreu del país. Per con­tra, els par­tits del règim del 78 han tin­gut claríssim que per sobre de qual­se­vol altra con­si­de­ració hi ha una aliança de ferro con­tra l’inde­pen­den­tisme.

És per això que el judici de l’1-O dei­xarà també la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme vista per a sentència. Si la res­posta es limita a mani­fes­ta­ci­ons al car­rer orga­nit­za­des per la soci­e­tat civil, mani­fes­tos en què s’ha de con­sen­suar cada paraula i més llaços grocs als bal­cons, no s’avançarà en el com­bat democràtic davant d’un Estat que ha demos­trat de totes les mane­res pos­si­bles la seva demofòbia, governi qui governi a Madrid. Però si la sentència és també el tret de sor­tida d’una cam­pa­nya elec­to­ral en què els par­tits com­pe­ti­ran per acon­se­guir pre­si­dir la Gene­ra­li­tat autonòmica i no pas per donar com­pli­ment al man­dat de l’1-O, sota una mateixa sigla o sota múlti­ples, Espa­nya haurà gua­nyat per par­tida doble.

L’1-O, quan la soci­e­tat i la política van anar ple­gats, la pilota era al ter­rat de Cata­lu­nya. En la cruïlla democràtica, política i emo­ci­o­nal que supo­sarà la sentència, l’inde­pen­den­tisme ha de deci­dir si vol recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva per­duda o si tira la tova­llola i hipo­teca una gene­ració més.