Compredre per estimar

Enguany l’arribada del solstici em resulta especialment evocadora. La nit del 23 de juny és considerada, per tradició, la més curta de l’any i en la vigília de Sant Joan se celebren pràctiques rituals que venen de molt lluny per festejar el triomf de la llum sobre la foscor. El foc n’és l’element central i, al costum d’encendre’l, se li atribueixen tota classe de virtuts. La dimensió patrimonial que han adquirit, en indrets com els Pallars, tradicions com la baixada de les falles s’explica gràcies a la perseverança mostrada i demostrada per la gent del territori que estima d’una manera més visceral que conscient –em permeto d’afirmar-ho per haver-ho viscut de molt a prop– tot allò que té a veure amb el seu patrimoni, tant material com també immaterial.

Aquesta reflexió la comparteixo en una setmana en què els amics de l’entitat Prioritat –nascuda l’any 2007 amb l’objectiu d’impulsar una candidatura a la Unesco que els reconegui com a paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània– han anunciat que enceten una nova etapa d’acció en resposta a la retirada “estratègica” i no definitiva de la candidatura Priorat–Montsant–Siurana per part del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports. I és que, cal recordar-ho, el ministeri és l’organisme competent a l’hora de decidir la tramitació de les candidatures a Patrimoni Mundial. Amb tot, que no saltin les alarmes: aquesta decisió, entesa tant pels mateixos impulsors prioratins de la candidatura com pel mateix govern de la Generalitat, forma part dels processos habituals vinculats a l’evolució de les candidatures i cal emmarcar-la de manera posterior en l’anàlisi del darrer informe d’avaluació emès per ICOMOS, el Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics, que en desaconsellava la inclusió en la propera sessió del Comitè del Patrimoni Mundial, que s’ha de celebrar a Bakú (Azerbaidjan) la primera quinzena de juliol. Amb tot, el territori ha entès que la candidatura no és finalista, i que principalment cal entendre-la com un instrument per construir, de baix a alt, un model de territori. Continua el camí, per tant, i continua la lluita, com ens recorda el cartell de Subirats que van compartir des de Prioritat en difondre aquesta informació (Camperol! La revolució necessita el teu esforç..., hi llegim).

Revolució és lluita, ho sabem, i amb aquesta arriba la transformació. Ho recordava dijous al matí, just abans de declarar per videoconferència al jutjat d’instrucció número 3 d’Osca, a petició de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. Per fer-ho curt, la compareixença respon a la meva condició com a investigat per la causa oberta pel fet de no haver facilitat la devolució dels béns del monestir de Sixena. Segons l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, el fet que em trobi pendent de la decisió de la justícia belga sobre l’euroordre dictada contra els membres del govern legítim a Bèlgica pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, no impedeix en cap cas que pugui ser traslladat temporalment a Espanya per al judici de les obres d’art religiós. Vaja, que ganes no en falten de veure l’exconseller Vila i un servidor de tots vostès acusats pels delictes de prevaricació administrativa i desobediència. I tot, no ho perdem de vista, per no haver tornat a l’Aragó les 44 peces d’art que estaven al Museu de Lleida.

Mentre esperava que em donessin pas per declarar, vaig recordar les imatges impactants de la gent absolutament enfurismada la nit de l’espoli, en ple 155. I de nou, miro cap endins en relació amb el patrimoni cultural i hi penso en un doble vessant. En clau interna, per dir alt i clar que és necessari conscienciar la societat de l’immens valor del patrimoni. Però igualment important –o fins i tot més– en clau externa cal dir que és fonamental informar-se per comprendre, comprendre per estimar. I és d’aquesta estimació, com recorda l’estimat Ferran Rella del Consell Cultural de les Valls d’Àneu (a tocar d’una nova edició, la 28a, del Dansàneu), que neix la fidelització.

Comprendre, estimar, fidelitzar. Crec que puc dir que, més bé o més malament, tinc els deures fets. D’aquesta tríada neix el vincle ferm amb la cultura, amb el país. I quan arrela, us ho ben asseguro, no hi ha dificultat ni revés que el pugui tòrcer.

Al meu pare