Cuba, l’última revolució

Dos anys després de la mort de Fidel Castro i en el seixantè aniversari de la revolució, Cuba aprovava en referèndum una nova constitució el 24 de febrer del 2019, amb una participació del 84% i un 87% de vots favorables. Com assenyala Bert Hoffmann (Anuario Internacional CIDOB 2019), després del canvi de lideratge que va suposar la substitució de Raúl Castro –que segueix sent el primer secretari del Partit Comunista de Cuba– per Miguel Díaz-Canel a la presidència de la República, el nou text constitucional marca una línia de continuïtat, ja que estableix un sistema polític basat en les línies ideològiques de Marx, Engels i Lenin, en “l’internacionalisme proletari” i en el partit únic.

I això que quan Castro va triar Díaz-Canel com a successor –el 2013 el va nomenar vicepresident– va trencar amb les formes de comportament que acostumaven a caracteritzar els règims comunistes, ja que aquest jove enginyer electrònic nascut el 1960 – tot just un any després de la revolució–, no és ni un alt comandament de l’exèrcit, ni un alt càrrec del partit, en què tampoc disposa d’una base de poder pròpia, ni és fill de cap històric de la revolució, ni tan sols és un orador destacat ni un home de carisma. Díaz-Canel no és ni el comandant en cap ni el líder màxim, sinó el discret conductor d’un país a la deriva ideològica i econòmica que intenta una transició política sense ensurts, cohesionant el bloc de poder –i sobretot la població al voltant dels canvis– però, alhora, sense renunciar a l’herència castrista. Certament, la missió de Díaz-Canel no és gens fàcil.

Lluny queden ja els anys de la solidaritat socialista, quan la URSS subvencionava la construcció del “socialisme cubà” i abastia d’energia a baix cost la perla revolucionària del Carib que, al seu torn, proporcionava un excel·lent sucre de canya, mà d’obra als règims de les democràcies populars i combatents i personal sanitari en diversos països socialistes del Tercer Món i, sobretot, un observatori de primera mà situat a poc més de dos-cents quilòmetres de les costes de Florida i, per tant, de l’enemic absolut de Moscou durant la guerra freda.

De tot això, però, fa ja més de dues generacions. El president rus, Vladímir Putin, és insensible a les penúries econòmiques de la població cubana, i la Veneçuela chavista, sumida en el caos econòmic i polític de Nicolás Maduro, no pot seguir mantenint el programa de metges per petroli de fa uns anys (de fet, les importacions de petroli veneçolà ja fa uns anys que van a la baixa).

A més, Donald Trump, tot i que no ha tancat l’ambaixada nord-americana a l’Havana (reoberta per Barack Obama el 2015 després de cinquanta-cinc anys sense relacions diplomàtiques), sí que ha endurit de nou les sancions i les restriccions per viatjar a Cuba, la qual cosa suposa un cop molt dur per a una de les principals fonts d’entrada de divises, els turistes estatunidencs, i també, de retruc, per a les inversions estrangeres.

En definitiva, la nova constitució ha arribat per legalitzar les reformes econòmiques impulsades per Castro, que estaven en una situació legislativa ambigua, com era el cas de la propietat privada. Al mateix temps, però, és dubtós que puguin frenar la profunda crisi econòmica que assola el país en els darrers anys, conseqüència també de la creixent ineficàcia del sector estatal, dels baixos salaris (el salari mensual estatal mitjà és de 30 dòlars) i dels desequilibris provocats pel sistema monetari dual, que s’ha traduït en un fort increment de l’emigració i en un envelliment i un lent creixement de la població (dels 10,5 milions del 1989 tot just s’ha passat als 11,5 del 2017, un increment només del 9,5% en vint-i-vuit anys).