Polítics en peu de guerra

És època de personalismes. Els polítics mundials s’exposen més que mai. És temps de piulades i de declaracions fora de to. Dos presidents exhibeixen una actitud provocadora i fatxenda i el conflicte pot acabar en un atac entre els Estats Units i l’Iran.

És aquesta la nova política del segle XXI? El president dels Estats Units, Donald Trump, ha marcat aquest camí. És cert que abans del magnat també hi ha hagut líders mundials que han fet declaracions provocadores. La diferència és que Trump viu instal·lat en la polèmica permanent i adora el conflicte.

En aquest darrer episodi s’hi ha trobat el president de l’Iran, Hassan Rouhani, que fins ara tenia fama de ser un president més aviat moderat en les formes i en les paraules. És clar que un dels seus predecessors havia estat Mahmoud Ahmadinejad, famós també per les seves declaracions en contra dels Estats Units i per haver negat l’holocaust a la seu de les Nacions Unides.

I és que, tot s’ha de dir, contra l’enemic número u es viu molt bé. Washington, i sobretot l’administració Trump, també en treuen profit. L’Iran és en l’imaginari de molts nord-americans el país que té un gran arsenal nuclear, míssils balístics i que dona suport al terrorisme internacional.

La política exterior nord-americana està marcada per la gestió erràtica d’un president que un dia es vanta d’atacar l’Iran i l’endemà se’n desdiu perquè assegura que s’haurien provocat víctimes mortals.

L’escalada de tensió es mira amb sorpresa des de diferents punts del planeta. I aquesta posada en escena pot convèncer els seguidors més acèrrims dels dos presidents, però la realitat del dia a dia supera la ficció animada protagonitzada per Trump i Rouhani.

Les sancions que s’imposen a l’Iran de manera continuada perjudiquen l’economia del país, encara que des de la cúpula del govern s’asseguri que aquests moviments no afecten gens. La precarietat laboral és un dels greus problemes a què s’han d’enfrontar les noves generacions que, sovint, veuen amb estupefacció les pugnes dels seus dirigents. Molts iranians han marxat del país a la recerca d’un futur millor, com ja havien fet abans altres generacions.

Per la seva banda, Trump continua obsessionat amb els enemics exteriors i amb la construcció del mur per evitar l’entrada de persones en territori nord-americà. Les imatges tan colpidores d’aquests dies mostren amb cruesa les seves conseqüències. I mentre dos mandataris –en ple segle XXI i des de la seva poltrona– miren d’exhibir-se i d’intentar veure qui la diu més grossa, hi continua havent persones que han de marxar del seu país per trobar un futur millor i d’altres que perden la vida a la riba del riu Bravo. Mandataris que tristament recorden les èpoques més obscures de l’absolutisme.