Ara que comença l’estiu, deixin-me que els faci una confessió en forma de recomanació. Per qüestions de feina m’he llegit la novel·la de Margaret Mitchell Allò que el vent s’endugué. I just aquest diumenge, que fa vuitanta-tres anys que es va publicar, el 30 de juny del 1936, m’agradaria parlar-los-en. Al marge de la pel·lícula, estrenada el 1940, la novel·la ja va ser un fenomen al seu moment per la temàtica que abordava. Una de les novel·les més venudes i llegides de la història, un clàssic universal de la literatura nord-americana. Una novel·la històrica en majúscules que s’ha de llegir en aquell context i no des de la perspectiva actual. Només així s’entén. A partir de la seva pròpia vida, Mitchell retrata aquella societat nord-americana, la del sud –ella era d’Atlanta–, durant la guerra civil americana, i l’impacte de l’esclavitud en aquella època. Blanca, del sud i malgrat el clima racista que respira, s’entreveu que no estava d’acord amb aquell sistema infrahumà. Una novel·la de formació, d’aprenentatge, en què anem avançant conjuntament amb Scarlett O’Hara, la protagonista. O potser hauríem de dir que veiem créixer Margaret Mitchell. O’Hara té moltes connexions amb l’autora. Una dona avançada a la seva època, activista en favor del dret de les dones a votar. D’esperit rebel i inconformista, va seguir el moviment flapper, caracteritzat per anar a contracorrent en tot: vestit, pentinat, costums, feines... Als 22 anys treballava de periodista a l’Atlanta Sunday Magazine i allà va esmolar les eines per escriure aquest fresc sobre la gran esquerda entre el nord i el sud. Mitchell, a més, va patir violència domèstica i no se’n va estar de denunciar-ho en un episodi molt controvertit de la novel·la.

Una dona que es va rebel·lar contra els convencionalismes socials del moment per assumir rols reservats als homes, la qual cosa va fer que fos titllada de fresca i escandalosa per la ultraconservadora i racista societat del sud. I el primer acte de rebel·lia era escriure un llibre i que te’l publiquessin. Les burles reiterades d’un company de redacció que no la veia capaç d’escriure una novel·la, i que li deia que si ho feia es moriria de gana, la van esperonar. És el que té anar a contracorrent.