Sanfermines a la catalana
El desenvolupament de la política catalana convida, una setmana rere l’altra, a preguntar-nos cap a on anem. El govern és incapaç d’aconseguir cap pacte parlamentari que li permeti gestionar el país i aprovar lleis urgents com la de l’habitatge: la CUP i els Comuns comparteixen la virtut de tenir sempre el cul eixut, i ERC i JuntsxCat estan més entretinguts a donar-se cops de colze orgànics que a compartir complicitats estratègiques. Seguim amb interès i passió la situació dels presos i dels exiliats i celebrem totes les reaccions favorables a la causa i sobretot les estratègies jurídiques que han de portar el cas als tribunals internacionals. Participem amb entusiasme en totes les mobilitzacions a què ens convoquen, com la d’aquest dimarts a Estrasburg o la de l’Onze de Setembre, quan farem l’única pressió sobre Espanya que som capaços de fer, que és sobre la plaça homònima de Barcelona. Hem sortit al carrer per enfrontar-nos als braus, però ens hem acabat ficant en un carreró sense sortida, empaitant mocadors, mentre els toros venen pel darrere. I no es veuen caps de colla que ens en facin sortir.
