No em canviïs la llengua

Allà, era periodista. Aquí, feia entrepans en un local de menjar ràpid. Als vespres, en plegar de la feina, aprenia català i ja el parlava amb fluïdesa i correcció. Tanmateix, la seva decepció, cada cop que la feia servir amb catalanoparlants, era absoluta, ja que la majoria li canviaven la llengua del nou país, que voluntàriament havia après i assumit també com a pròpia, pel castellà, la llengua d’Espanya i la del seu Equador natal, entre d’altres. Desenganyada, amb un punt de tristor, la noia em deia: “On l’amagueu, el català?”, i encara afegia: “No ens deixeu ser catalans.” I tenia tota la raó. Just a l’instant que l’interlocutor detectava que la seva fonètica no era genuïna al cent per cent, li responia en castellà, sense saber si la noia era espanyola, llatinoamericana o vietnamita, tant se val. Als forasters, doncs, se’ls ha de parlar sempre espanyol i cridant, sobretot al carrer, perquè es veu que, a més de sords, per una mena de dot sobrenatural se suposa que tots saben espanyol i és impossible que puguin entendre o parlar català. Però una llengua que només serveix perquè la parlin aquells que l’han parlada sempre i que no incorpora parlants nous a la comunitat lingüística, és una llengua que no serveix, una llengua tancada, una llengua inútil, sense futur.

Negar a algú el dret a ser tractat en català, als Països Catalans, és un gest del tot discriminatori i carregat de prejudicis de classe i de complex d’inferioritat lingüística, que, de fet, transmet als que volen ser també de dins, venint de fora, que no ho seran mai, que el català no és cosa seva i que mai no seran vistos com a compatriotes. Aquesta actitud incívica, d’una estranya xenofòbia inconscient, condemna a mort la llengua catalana, i li treu la vida de normalitat que requereixen totes les llengües. Per això és d’aplaudir la campanya No em canviïs la llengua i l’acció constant de la Plataforma per la Llengua.