Milionària
El reportatge del 30 minuts sobre l’estat de la llengua catalana que vam poder veure diumenge passat feia un clar toc d’alerta sobre l’ús social decreixent del català i l’acceleració del procés de minorització que pateix arreu dels Països Catalans en benefici del castellà, i del francès a la Catalunya Nord. La gravetat de la situació s’ha banalitzat amb bromes diverses sobre torradores, que han de poder tenir instruccions d’ús en català per tal que puguem viure plenament en la nostra llengua pròpia.
El debat públic ha fet un gir de guió amb l’aparició de Milionària, la primera cançó en català de Rosalía. Les alabances per la normalització lingüística, a què contribueix la cantant, sobretot en àmbits juvenils i territorials on el català no arribava, s’han vist esquitxades per crítiques a la falta de puresa. Centrar-se en un cumpleanys en lloc d’aniversari, obviant les parts en anglès de la lletra, i no veure la magnitud del gest és, si més no, de mirar el dit i no la lluna. Allò normal seria que ella cantés en català sense ser notícia; com que ho és, prova l’excepcionalitat.
Ara bé, aquells que utilitzen l’origen de Rosalía per atacar els filòlegs i lingüistes signants del manifest Koiné, fan un flac favor a la pervivència de la llengua i demostren, un cop més, que aquí tothom pot opinar sense tenir-ne gaire idea. Ens calen les dues coses, Rosalías i Koinés, no només per qüestions lingüístiques, sinó bàsicament per lluitar contra qui ens vol sotmesos i uniformitzats. Triar l’un o l’altre és contribuir a la divisió d’aquell “un sol poble”. Un error de manual de primer de procés d’independència. Som nosaltres els catalans –i les catalanes–, tots, a ritme de trap o de jota.
Si Rosalía llegís aquest article, li demanaria que cantés en occità, la llengua de la novel·la Flamenca que va inspirar el seu primer treball –El mal querer–. Així com també demanaria a tothom que el defensés com allò que és: la segona llengua pròpia del país, oficial arreu i en greu perill de desaparició. La vostra, també.
