Del ‘No Surrender’ a la gestió de la indignació

“La gent no s’adona del poder que té”

Joan Brossa

He reflexionat molt seriosament sobre quin havia de ser el to i sobretot l’objectiu amb què m’adreçava als i les lectores de La República en una setmana com aquesta, convulsa com poques i que ha centrat les expectatives de defensors i detractors de l’independentisme des de fa mesos. I sense voluntat de semblar allò que no soc (principalment naïf), sí que us vull traslladar que malgrat que ens arribin informacions diverses, de vegades complementàries, d’altres directament contradictòries, la meva predisposició natural a l’optimisme fa que vulgui destacar, en un dia com avui, no només tot el camí recorregut (especialment reeixit quan és traçat en comú), sinó també el moltíssim valor que té haver estat capaços de reunir més de 10.000 demòcrates aquest dimarts a les portes del Parlament Europeu, a Estrasburg, coincidint amb la inauguració de la nova legislatura.

Una manera ràpida de mesurar l’abast real d’una notícia com aquesta podria ser la posició en què alguns diaris filoespanyols situen la notícia. Us asseguro que hi ha casos d’aquells de traca i mocador (On és Wally?). Però més enllà d’aquesta anècdota, i atès que vaig ser molt, molt a prop dels manifestants fent costat al president Puigdemont i al conseller Comín, us puc dir que la dels manifestants va ser una presència càlida i contundent que no va poder silenciar la prepotència de l’expresident Tajani. Un àrbitre, ho sabem, de part, que es va haver d’empassar la intervenció del diputat irlandès Matt Carthy, que va defensar amb fermesa els drets democràtics dels votants que van escollir Puigdemont, Junqueras i/o Comín. Una intervenció, per cert, reblada amb imatges dels electes tenyides de groc, que va arrencar un fort aplaudiment de la cambra.

Que el soroll ambiental no ens distregui, però: els milers de persones aplegades a Estrasburg hi eren per motius matisables, n’estic segur, però també per alguns de principals i de comuns com són el veto que els seus representants legítims –aquells a qui han votat– han patit fins al punt d’impedir-los participar en la sessió constitutiva de l’Eurocambra. Luxemburg va rebutjar prendre mesures cautelars que facilitessin l’assistència del 130è president i del company Comín a la sessió constitutiva matinal, és tan cert com ho és que no és una bona notícia. Als que ens volen abatuts i desanimats, però, cal recordar-los que la partida tot just comença i que (ni que sigui en agraïment a les moltes i molt clares declaracions de suport que feia fa pocs dies Pep Guardiola en una entrevista molt comentada) la pilota és viva.

Davant l’advertència dels advocats sobre l’altíssim risc de detenció pel fet de trobar-se en territori francès, crec que la decisió presa per Puigdemont i Comín va ser encertada. Com deia aquell, jo hi era i us puc assegurar que tot plegat comença a agafar (de fet, la té des de fa mesos) una pàtina de persecució obsessiva. Als qui volen veure’ls tancats entre reixes els preguntaria, primer de tot, de qui són: dels seus o dels nostres, perquè és ben cert que a les manifestacions (també a la de dimarts) el crit més escoltat és el reclam d’unitat. Els diria, insisteixo, que passin de crispetes i de cronòmetres i que s’ho agafin amb calma, perquè el president i el conseller saben molt bé que on realment són útils (on realment molesten, segons qui s’ho miri) és a l’espai lliure europeu que, ho sabem, és tan divers com ho són els seus polítics i els interessos que representen. A tots els hiperventilats, doncs, cal demanar-los calma. I als qui perseveren a l’hora de fer-nos costat, paciència (i agraïment, això primer de tot) perquè la partida serà llarga.

He llegit i escoltat molt aquests dies sobre la necessitat de fer un nou gir de guió i directament “passar d’Europa”. A tots als que els hagi passat pel cap (suposo que un cop sabut que ara el cas català està principalment en mans del Tribunal de Justícia de la Unió Europea) només puc dir-los, des de l’empatia màxima, que cal ser pacients i continuar confiant que Europa no ens resoldrà el problema, però sí en el fet que a Europa hi trobarem complicitats cada vegada més sòlides i expressades amb major valentia. Ho he compartit anteriorment en aquest mateix espai: en tenim i en rebem, de suports. Molts expressats encara amb la boca petita, però també és cert que cada vegada hi ha més veus dissidents que estronquen els discursos oficials i monolítics. I que ja poden dir missa, que d’afer intern, tot plegat, en té ben poc.

Per concloure, us vull dir que aquesta setmana, des del pont d’Europa, hem estat més conscients que mai que hi ha partit i que aquest es juga tant a Catalunya com a Europa, tant des de les presons com des de l’exili. I per jugar-lo comptem amb el suport d’una ciutadania que continua mobilitzada malgrat la repressió i malgrat, de ben segur, els molts errors que hàgim pogut cometre. Malgrat Borrell i la seva pseudodiplomàcia i malgrat que molts vulguin veure en aquesta una setmana negra.