PRESIDENT, POSI LES URNES

Només han pas­sat dinou mesos, però la distància entre el voca­bu­lari que des­cri­via l’esce­nari polític del 21 de desem­bre del 2017 i el del juliol del 2019 per­met radi­o­gra­fiar dos moments polítics antagònics, mal­grat que ins­ti­tu­ci­o­nal­ment no ha can­viat abso­lu­ta­ment res. El govern con­ti­nua regen­tat per Juntsx­Cat i ERC, i el Par­la­ment con­ti­nua tenint majo­ria abso­luta inde­pen­den­tista. I soci­al­ment, tam­poc no ha can­viat res, perquè els ciu­ta­dans no han pas tor­nat a votar per rever­tir o rati­fi­car la decisió que van pren­dre a les urnes de mate­ri­a­lit­zar el resul­tat del referèndum i res­ta­blir el govern legítim del 27-O.

Tot i així, sense el con­sen­ti­ment dels dos mili­ons de ciu­ta­dans que els van fer con­fiança, els par­tits inde­pen­den­tis­tes han impo­sat uni­la­te­ral­ment un canvi de cicle polític que retorna el país a la dinàmica post-Tran­sició de renúncies naci­o­nals per encai­xar en l’Espa­nya cons­ti­tu­ci­o­nal. Del “govern legítim”, la “res­ti­tució”, el “man­dat de l’1-O” i l’“imple­men­tar la república”, s’ha pas­sat a les “dinàmiques locals”, la “soci­o­vergència”, el “prag­ma­tisme auto­no­mista”, el “pacte de clare­dat” i el “tri­par­tit d’esquer­res”. ERC i Juntsx­Cat –i la CUP no n’està exempta– han tor­nat a abo­car el país a la Cata­lu­nya autonòmica rega­lant espais de poder a qui els vol ani­qui­lar i arra­bas­sant-se mútua­ment alcal­dies amb l’ajuda d’un dels bot­xins del 155.

Ras i curt, han entre­gat a Madrid la ini­ci­a­tiva política acon­se­guida l’1-O i ara mal­den per poder abs­te­nir-se de forma altru­ista en la inves­ti­dura de Pedro Sánchez. Perquè no sigui dit que l’inde­pen­den­tisme no con­tri­bu­eix a la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya i perquè no se’ls pugui acu­sar de faci­li­tar l’arri­bada de la dreta al poder. Com si el PSOE fos l’esquerra democràtica que traurà Espa­nya de la pro­funda crisi democràtica que viu. Com si el PSOE no fos res­pon­sa­ble del judici a la democràcia que patei­xen els repre­sen­tants polítics de la majo­ria social del país, espe­rant sentència entre bar­rots o a l’exili.

Ara ja ningú no fa esforços per dis­si­mu­lar la lluita per l’hege­mo­nia elec­to­ral de l’espai sobi­ra­nista per sobre de qual­se­vol altre objec­tiu de país. Ningú no parla de governs legítims ni de man­dats de l’1-O. Sim­ple­ment, els apa­rells dels par­tits comp­ten els dies que fal­ten perquè el govern de Quim Torra salti pels aires i es puguin tor­nar a enfron­tar en una guerra auto­no­mista per deter­mi­nar qui té l’hege­mo­nia de l’espai del peix al cove cata­la­nista. Els importa tan poc la pri­mera ins­ti­tució del país que es pas­sen el dia llançant exa­brup­tes a través de la premsa per demos­trar que l’altre ha pac­tat més i més fort amb el PSC, però no sur­ten en bloc a defen­sar el pre­si­dent Torra, a qui la fis­ca­lia pretén inha­bi­li­tar i mul­tar per haver permès l’exhi­bició d’una pan­carta a favor dels seus pre­sos polítics i exi­li­ats. O sigui, que men­tre Quim Torra posa la cara pels repre­sa­li­ats, els repre­sen­tants dels repre­sa­li­ats s’enfron­ten per una dipu­tació en la qual ni tan sols cre­uen.

Uns i altres han tocat fons pac­tant amb el 155 i apu­nya­lant el com­pany de viatge per acon­se­guir algu­nes cadi­res més. El res­sen­ti­ment, però, ve de lluny. El govern sor­git del 21-D és impos­tat des del pri­mer moment, i ja va que­dar escapçat de manera irre­pa­ra­ble el dia en què el Par­la­ment va atu­rar la votació de la inves­ti­dura de Car­les Puig­de­mont per la por d’ERC a les con­seqüències legals vin­gu­des de Madrid. Juntsx­Cat mai no ha per­do­nat als repu­bli­cans aquell 10 de gener, i ERC mai no s’ha sen­tit còmoda amb l’espai post­con­ver­gent, al qual l’aliat pre­fe­rent d’ERC eti­queta com a dreta cor­rupta.

Uns i altres han estat des­lle­ials amb les urnes. Avui dia no poden demos­trar que els seus votants el 21-D els auto­rit­zes­sin a repar­tir-se alcal­dies i cadi­res amb els repres­sors. Arri­bats a aquest punt de degra­dació, calen unes noves elec­ci­ons a Cata­lu­nya perquè els par­tits inde­pen­den­tis­tes expo­sin a la soci­e­tat la seva estratègia i la seva tàctica, la real, i que siguin els elec­tors els que deci­dei­xin si merei­xen o no la seva con­fiança. No con­sul­tar un canvi d’estratègia tan evi­dent és un frau a la soci­e­tat.