La República

El refe­rent revo­lu­ci­o­nari –i repu­blicà– per excel·lència, la presa de la Bas­ti­lla, cele­bra aquest 14 de juliol dos-cents trenta anys. Aquest moment històric de la Revo­lució Fran­cesa ha ins­pi­rat mol­tes llui­tes i ide­als de revol­tes que, amb més o menys violència, i amb més o menys for­tuna, es van ges­tar arreu del món durant els anys següents dels segles XIX i XX. I les seves remi­niscències han arri­bat fins al nos­tre segle XXI. Ara, si ens pre­gun­tem sobre la vigència avui dia dels prin­ci­pis revo­lu­ci­o­na­ris fa una mica de mal fer. I més quan veus que dels més grans lle­gats que ens ha dei­xat aquest fet n’hi ha un que sovint se cita però que es con­culca tan­tes o més vega­des que les que s’invoca. I es fa amb la con­nivència dels governs que es defi­nei­xen com a democràtics. I és igual que l’arti­cle formi part de la Decla­ració dels Drets Humans. Quan convé, l’obvien. És aquell enun­ciat que se cen­tra en una sèrie de valors que són tan neces­sa­ris de recor­dar com de pre­ser­var. Espe­ci­al­ment quan no es res­pec­ten. L’arti­cle se cen­tra, sobre­tot, en la lli­ber­tat, la pro­pi­e­tat, la segu­re­tat, la resistència a l’opressió així com en el reco­nei­xe­ment de la igual­tat de tots els ciu­ta­dans davant de la justícia. I final­ment s’afirma que s’ha de garan­tir el prin­cipi de la sepa­ració de poders: el legis­la­tiu, l’exe­cu­tiu i el judi­cial. Quina iro­nia! Però mirem què en podem recu­pe­rar. Aque­lla decla­ració dels drets de l’home i del ciu­tadà pro­cla­mava la lli­ber­tat econòmica. Reco­nei­xia els drets a l’edu­cació, al tre­ball i a l’assistència pública i com­ple­tava el dret de resistència a l’opressió amb el dret de rebel·lió. L’últim arti­cle, el número 35, feia referència explícita al dret de la insur­recció, que seria l’últim recurs per a l’exer­cici de la sobi­ra­nia popu­lar mit­jançant mani­fes­ta­ci­ons. I aquesta deso­bediència civil es donava quan el govern vio­lava els drets del poble i per això l’única cosa que podia fer el poble davant d’una con­cul­cació tan severa i sal­vatge dels seus drets era con­tra­res­tar-la exer­cint el més sagrat dels seus drets i el més indis­pen­sa­ble dels seus deu­res com a col·lec­tiu: sor­tir a gua­nyar-se els car­rers. Així és com es gua­nya la res publica, les coses del poble, i neix la república.