El referent revolucionari –i republicà– per excel·lència, la presa de la Bastilla, celebra aquest 14 de juliol dos-cents trenta anys. Aquest moment històric de la Revolució Francesa ha inspirat moltes lluites i ideals de revoltes que, amb més o menys violència, i amb més o menys fortuna, es van gestar arreu del món durant els anys següents dels segles XIX i XX. I les seves reminiscències han arribat fins al nostre segle XXI. Ara, si ens preguntem sobre la vigència avui dia dels principis revolucionaris fa una mica de mal fer. I més quan veus que dels més grans llegats que ens ha deixat aquest fet n’hi ha un que sovint se cita però que es conculca tantes o més vegades que les que s’invoca. I es fa amb la connivència dels governs que es defineixen com a democràtics. I és igual que l’article formi part de la Declaració dels Drets Humans. Quan convé, l’obvien. És aquell enunciat que se centra en una sèrie de valors que són tan necessaris de recordar com de preservar. Especialment quan no es respecten. L’article se centra, sobretot, en la llibertat, la propietat, la seguretat, la resistència a l’opressió així com en el reconeixement de la igualtat de tots els ciutadans davant de la justícia. I finalment s’afirma que s’ha de garantir el principi de la separació de poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Quina ironia! Però mirem què en podem recuperar. Aquella declaració dels drets de l’home i del ciutadà proclamava la llibertat econòmica. Reconeixia els drets a l’educació, al treball i a l’assistència pública i completava el dret de resistència a l’opressió amb el dret de rebel·lió. L’últim article, el número 35, feia referència explícita al dret de la insurrecció, que seria l’últim recurs per a l’exercici de la sobirania popular mitjançant manifestacions. I aquesta desobediència civil es donava quan el govern violava els drets del poble i per això l’única cosa que podia fer el poble davant d’una conculcació tan severa i salvatge dels seus drets era contrarestar-la exercint el més sagrat dels seus drets i el més indispensable dels seus deures com a col·lectiu: sortir a guanyar-se els carrers. Així és com es guanya la res publica, les coses del poble, i neix la república.