Rellegint Gaziel i d’altres

Un dels prin­ci­pals pro­ble­mes de la política actual és la manca de pre­pa­ració per part de la majo­ria de les per­so­nes que s’hi dedi­quen. No és només que no sàpiguen el que tenen entre mans i que no cone­guin, si podem dir-ho així, les nor­mes més ele­men­tals de l’ofici, sinó que, a més a més, cal afe­gir-hi que aquests des­co­nei­xe­ments esde­ve­nen dramàtics si tenim en compte les con­seqüències que se’n deri­ven i que aca­ben afec­tant direc­ta­ment les nos­tres vides. Cada vegada que la ves­sen, que fri­vo­lit­zen, que par­len sense saber, que igno­ren el que és més bàsic, la soci­e­tat en gene­ral ho acaba pagant molt car. Crec que no des­co­breixo res de nou als ama­bles lec­tors que, ara mateix, lle­gei­xen aquest arti­cle, perquè, la majo­ria de vega­des, tot és tan trans­pa­rent i tan poc dis­si­mu­lat que la claror de les ignoràncies que els ager­mana ens enllu­erna. I aquesta evidència gene­ral afe­geix més drama al drama.

Però, de tot ple­gat, de tots els adjec­tius nega­tius que puguem anar afe­gint al llis­tat de des­propòsits, n’hi ha un que m’ata­bala més que cap altre. Lle­vat d’hon­ro­ses excep­ci­ons, crec que també esta­rem d’acord en una altra cosa: l’actual classe política és poc lle­gida. I aquesta man­cança, aquesta absència decla­rada d’una cosa tan necessària, impres­cin­di­ble, fa que la tragèdia acabi per gra­tar el cel. Alguns ens diran que no tenen temps, que la pape­rassa se’ls menja pels peus, però aquests que ho afir­men no han lle­git mai, ni abans ni ara, i se’ls nota quan par­len, quan les seves deci­si­ons fan que enso­pe­guin amb pedres de què les bones lec­tu­res ja ens adver­tei­xen el perill i que, per tant, ben bé hau­rien pogut evi­tar. Lle­gint, només lle­gint. A aquells que, a una certa edat, encara no s’han dei­xat gron­xar per les refle­xi­ons escri­tes de Gaziel, Car­les Rahola, Eugeni Xam­mar, Fran­cesc Cambó o Rafael Pat­xot, els resul­tarà gai­rebé impos­si­ble saber des­triar el gra de la palla i, fins i tot, ges­ti­o­nar amb savi­esa, intel·ligència i estratègia la crua rea­li­tat d’una Cata­lu­nya que, més enllà dels desit­jos i dels som­nis, de la justícia i la veri­tat, viu i ha vis­cut per­ma­nent­ment asset­jada per un ene­mic impla­ca­ble. Perquè tot, gai­rebé tot, ja va ser escrit.