Resposta populista o resposta republicana

Una mateixa crisi (social): dues res­pos­tes (polítiques) antagòniques. Els can­vis estruc­tu­rals que viuen les soci­e­tats dels països occi­den­tals estan pro­vo­cant trans­for­ma­ci­ons pro­fun­des en la cul­tura política del nos­tre sis­tema democràtic. La revo­lució tec­nològica –que avui ja no es compta per ona­des suc­ces­si­ves, sinó que ja és cons­tant– i el seu impacte inces­sant sobre el sis­tema pro­duc­tiu i, en con­seqüència, sobre els mer­cats de tre­ball; la glo­ba­lit­zació econòmica, estre­ta­ment lli­gada a aquest canvi tec­nològic, de què es deriva l’afe­bli­ment de la capa­ci­tat regu­latòria dels estats i la seva fra­gi­li­tat fis­cal; les migra­ci­ons dels ciu­ta­dans del sud cap als països del nord. Tot això, entre altres pro­ces­sos soci­als, exposa les clas­ses mit­ja­nes –que, des de la segona mei­tat del segle XX, han esde­vin­gut les pro­ta­go­nis­tes abso­lu­tes de les nos­tres democràcies– a un cert sen­ti­ment d’inse­gu­re­tat.

La desi­gual­tat de ren­des i la pre­ca­ri­e­tat labo­ral que, excepte casos comp­tats, cap estat occi­den­tal no està sent capaç de rever­tir de manera eficaç; l’enve­lli­ment de la població i la incer­tesa sobre com els sis­te­mes públics de salut i d’assistència social hi faran front; el pes crei­xent de la for­mació com a clau del progrés pro­fes­si­o­nal, de tal manera que el capi­tal social i cul­tu­ral –un capi­tal molt desi­gual­ment dis­tribuït, que s’hereta de pares a fills– passa a tenir un pes cada vegada més gran en les pers­pec­ti­ves de pros­pe­ri­tat de les famílies: són pro­ble­mes estruc­tu­rals per­ce­buts com ame­na­ces pel que podem ano­me­nar les dues clas­ses mit­ja­nes. Aque­lla que els pateix direc­ta­ment en la seva pell i aque­lla que, tot i bene­fi­ciar-se avui de la pro­duc­ti­vi­tat crei­xent de les nos­tres eco­no­mies, no té cap segu­re­tat que no els acabi patint. La pro­mesa del pacte social de post­guerra segons què els fills viu­rien millor que els pares, fos­sin aquests de la classe que fos­sin, ja fa temps que va pas­sar a la història de les soci­e­tats avançades.

La política ela­bora, per mitjà de relats, les pors i les espe­ran­ces dels ciu­ta­dans. En la cul­tura política actual, apa­rei­xen dues res­pos­tes per fer front a tots aquests can­vis, rep­tes i ame­na­ces que aca­bem d’enu­me­rar de manera ine­vi­ta­ble­ment sintètica. La res­posta popu­lista: aque­lla que busca un boc expi­a­tori en què les clas­ses mit­ja­nes puguin des­car­re­gar les seves frus­tra­ci­ons, un cul­pa­ble que apa­reix sovint en forma d’ene­mic inte­rior, que, en el cas dels països euro­peus, és la immi­gració extra comu­nitària. La res­posta que pro­por­ci­ona segu­re­tat mit­jançant un reple­ga­ment iden­ti­tari, que s’expressa a través d’un naci­o­na­lisme (nor­mal­ment d’estat) que porta implícit un alt grau d’euro­es­cep­ti­cisme. Popu­lisme, xenofòbia, anti­eu­ro­pe­isme: el relat de par­tits en la majo­ria de casos esco­rats a la ultra­dreta, que acon­se­guei­xen el seu gra­ner elec­to­ral entre elec­tors de ren­des bai­xes i un baix nivell de for­mació. Elec­tors dis­po­sats a com­prar un pro­jecte polític basat en les (fal­ses) solu­ci­ons sim­ples i els lide­rat­ges (supo­sa­da­ment) forts. Aquest és, majo­ritària­ment, el per­fil de l’elec­to­rat de Sal­vini a Itàlia, de Le Pen a l’Estat francès, del Par­tit del Bre­xit (antic UKIP) al Regne Unit i d’Alter­na­tiva per Ale­ma­nya al país germànic, per mirar només els qua­tre estats grans de la UE. El mateix per­fil que l’elec­to­rat de Vox a Espa­nya i el de Ciu­da­da­nos a Cata­lu­nya.

A l’altre extrem: la res­posta repu­bli­cana. Que es resu­meix en la idea que ser ciu­tadà és, bàsica­ment, tenir la lli­ber­tat de cons­truir la pròpia vida des de la segu­re­tat que la soci­e­tat dis­posa d’un patri­moni col·lec­tiu, que són les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, que han de ser prou sòlides i efi­ca­ces per asse­gu­rar que cap canvi social no farà caure ningú en cap abisme. Que es resu­meix, per tant, en la idea d’apro­fun­dir la democràcia i de garan­tir ade­qua­da­ment els drets civils, polítics i, sobre­tot, soci­als per tal que els bene­fi­cis de la pros­pe­ri­tat arri­bin a tot­hom. Una res­posta repu­bli­cana que, enfront del reple­ga­ment iden­ti­tari i la seva deriva xenòfoba, opta per la inter­cul­tu­ra­li­tat; que, con­tra les recep­tes fàcils, assu­meix la com­ple­xi­tat de les refor­mes a què ens obli­guen els rep­tes soci­als pre­sents, i que, fugint de l’euro­es­cep­ti­cisme, milita en un euro­pe­isme crític, motor dels can­vis que la UE neces­sita per estar a l’altura dels seus pro­pis ide­als.

Que ningú no tin­gui cap mena de dubte –les dades de soci­o­lo­gia política dis­po­ni­ble així ho con­fir­men– que tant l’inde­pen­den­tisme català com l’escocès for­men part d’aquesta segona família. De fet, no és casual que a Escòcia el Par­tit del Bre­xit no hagi acon­se­guit pene­trar ni molt menys amb la mateixa força que a Angla­terra. O que a Cata­lu­nya Vox i el PP fra­cas­sin estre­pi­to­sa­ment i que, de fet, la suma de les tres dre­tes a Cata­lu­nya sigui molt infe­rior que la mateixa suma a la resta de l’Estat. Així, allà on hi ha una alter­na­tiva repu­bli­cana potent –que, en el cas d’Escòcia i Cata­lu­nya, està ínti­ma­ment asso­ci­ada a l’espe­rança de la inde­pendència–, la res­posta popu­lista fra­cassa. L’inde­pen­den­tisme escocès i el català fan, en efecte, de bar­rera con­tra la temp­tació del popu­lisme ultra­na­ci­o­na­lista. Gràcies a la seva ànima repu­bli­cana, són l’antídot con­tra el fan­tasma que, en molts altres llocs d’Europa, està posant la democràcia en perill.