Resposta populista o resposta republicana

Una mateixa crisi (social): dues respostes (polítiques) antagòniques. Els canvis estructurals que viuen les societats dels països occidentals estan provocant transformacions profundes en la cultura política del nostre sistema democràtic. La revolució tecnològica –que avui ja no es compta per onades successives, sinó que ja és constant– i el seu impacte incessant sobre el sistema productiu i, en conseqüència, sobre els mercats de treball; la globalització econòmica, estretament lligada a aquest canvi tecnològic, de què es deriva l’afebliment de la capacitat regulatòria dels estats i la seva fragilitat fiscal; les migracions dels ciutadans del sud cap als països del nord. Tot això, entre altres processos socials, exposa les classes mitjanes –que, des de la segona meitat del segle XX, han esdevingut les protagonistes absolutes de les nostres democràcies– a un cert sentiment d’inseguretat.

La desigualtat de rendes i la precarietat laboral que, excepte casos comptats, cap estat occidental no està sent capaç de revertir de manera eficaç; l’envelliment de la població i la incertesa sobre com els sistemes públics de salut i d’assistència social hi faran front; el pes creixent de la formació com a clau del progrés professional, de tal manera que el capital social i cultural –un capital molt desigualment distribuït, que s’hereta de pares a fills– passa a tenir un pes cada vegada més gran en les perspectives de prosperitat de les famílies: són problemes estructurals percebuts com amenaces pel que podem anomenar les dues classes mitjanes. Aquella que els pateix directament en la seva pell i aquella que, tot i beneficiar-se avui de la productivitat creixent de les nostres economies, no té cap seguretat que no els acabi patint. La promesa del pacte social de postguerra segons què els fills viurien millor que els pares, fossin aquests de la classe que fossin, ja fa temps que va passar a la història de les societats avançades.

La política elabora, per mitjà de relats, les pors i les esperances dels ciutadans. En la cultura política actual, apareixen dues respostes per fer front a tots aquests canvis, reptes i amenaces que acabem d’enumerar de manera inevitablement sintètica. La resposta populista: aquella que busca un boc expiatori en què les classes mitjanes puguin descarregar les seves frustracions, un culpable que apareix sovint en forma d’enemic interior, que, en el cas dels països europeus, és la immigració extra comunitària. La resposta que proporciona seguretat mitjançant un replegament identitari, que s’expressa a través d’un nacionalisme (normalment d’estat) que porta implícit un alt grau d’euroescepticisme. Populisme, xenofòbia, antieuropeisme: el relat de partits en la majoria de casos escorats a la ultradreta, que aconsegueixen el seu graner electoral entre electors de rendes baixes i un baix nivell de formació. Electors disposats a comprar un projecte polític basat en les (falses) solucions simples i els lideratges (suposadament) forts. Aquest és, majoritàriament, el perfil de l’electorat de Salvini a Itàlia, de Le Pen a l’Estat francès, del Partit del Brexit (antic UKIP) al Regne Unit i d’Alternativa per Alemanya al país germànic, per mirar només els quatre estats grans de la UE. El mateix perfil que l’electorat de Vox a Espanya i el de Ciudadanos a Catalunya.

A l’altre extrem: la resposta republicana. Que es resumeix en la idea que ser ciutadà és, bàsicament, tenir la llibertat de construir la pròpia vida des de la seguretat que la societat disposa d’un patrimoni col·lectiu, que són les institucions públiques, que han de ser prou sòlides i eficaces per assegurar que cap canvi social no farà caure ningú en cap abisme. Que es resumeix, per tant, en la idea d’aprofundir la democràcia i de garantir adequadament els drets civils, polítics i, sobretot, socials per tal que els beneficis de la prosperitat arribin a tothom. Una resposta republicana que, enfront del replegament identitari i la seva deriva xenòfoba, opta per la interculturalitat; que, contra les receptes fàcils, assumeix la complexitat de les reformes a què ens obliguen els reptes socials presents, i que, fugint de l’euroescepticisme, milita en un europeisme crític, motor dels canvis que la UE necessita per estar a l’altura dels seus propis ideals.

Que ningú no tingui cap mena de dubte –les dades de sociologia política disponible així ho confirmen– que tant l’independentisme català com l’escocès formen part d’aquesta segona família. De fet, no és casual que a Escòcia el Partit del Brexit no hagi aconseguit penetrar ni molt menys amb la mateixa força que a Anglaterra. O que a Catalunya Vox i el PP fracassin estrepitosament i que, de fet, la suma de les tres dretes a Catalunya sigui molt inferior que la mateixa suma a la resta de l’Estat. Així, allà on hi ha una alternativa republicana potent –que, en el cas d’Escòcia i Catalunya, està íntimament associada a l’esperança de la independència–, la resposta populista fracassa. L’independentisme escocès i el català fan, en efecte, de barrera contra la temptació del populisme ultranacionalista. Gràcies a la seva ànima republicana, són l’antídot contra el fantasma que, en molts altres llocs d’Europa, està posant la democràcia en perill.