Rosselló-Pòrcel
L’estiu té aquestes coses: endreçar llibres, cercar un lloc nou per a alguns i treure la pols dels prestatges, acumulada amb el temps, et comporta plaers imprevistos, com ara el retrobament amb títols que no recordaves que tenies o, com ara és el cas, recuperar-ne algun que ha estat essencial en la teva vida. És amb la més gran de les emocions que tinc a les mans l’Obra poètica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el poeta mallorquí amic d’Espriu, deixeble de Gabriel Alomar, Carles Riba i Joan Coromines, que es definia “català de Mallorca” i “comunista”. La cosa no tindria més importància si no fos que no es tracta de la primera edició, feta per Roda el 1949, ni de cap de les posteriors, de la mà de l’editorial Moll, sinó d’un text mecanografiat per mi –amb tots els poemes i pròleg d’Espriu inclòs– i enquadernat d’una forma tan digna com modesta. Vaig trobar-ne la primera edició per casualitat, tot remenant llibres, a la biblioteca del meu poble, me’l vaig endur a casa i l’impacte va ser total, corprenedor i tan revifador que encara dura. Amb la devoció de qui té un llibre sagrat a les mans, vaig anar copiant-ne tots els textos, un a un, havent-ne de repetir la quartilla sencera quan havia comès algun error involuntari en la transcripció. Allò era poesia, vida, frescor, genuïnitat, colors, joia, poble, festa, just tot allò que era difícil de trobar en la grisor del franquisme. Enllestida la feina manual, vaig dur el material a la impremta per si m’ho podien relligar. L’endemà mateix, ja tenia l’obra a les mans i, a més, l’impressor no me’n va voler cobrar l’enquadernació, content com estava de trobar un xiquet jove que llegís poesia en català. Era el 1966 i, de llavors ençà, com a homenatge personal al gran poeta mallorquí, els meus dos cognoms sempre han anat junts, units per sempre amb un simple guionet, com el meu admirat Rosselló-Pòrcel, en una decisió de què mai no m’he penedit. Tenia catorze anys, llavors.
