Neutralitat corporal

L’edició en castellà de la revista Vogue va lloar, fa uns dies, la recuperació postpart de Meghan Markle, duquessa de Sussex, que va donar a llum el seu primer fill fa tres mesos. A diferència de moltes famoses, que reapareixen ben primes i amb ventres planíssims pocs dies després del part –un cas molt comentat va ser el de la presentadora espanyola Pilar Rubio–, Markle no amaga l’impacte que l’embaràs ha tingut en el seu cos i està deixant que es refaci al seu ritme.

Malgrat tots els recursos que té per a la recuperació i el glamur que envolta les seves aparicions, el cas pot servir per visibilitzar el que es coneix com a neutralitat corporal. Anomenat body neutral en anglès, es tracta d’un moviment que reivindica una relació amb el cos partint de les experiències que ens permet viure i no de la seva bellesa. Així doncs, la recuperació de Markle posa en el centre els processos fisiològics que s’experimenten durant l’embaràs, el part i el postpart, i no pas l’assoliment d’uns cànons estètics que invisibilitzen moltes dones que acaben de parir.

Fa uns mesos, l’actriu Júlia Barceló va explicar, en un fil a Twitter, en què es basava la neutralitat corporal. Els cànons estètics hegemònics per a les dones han encimbellat una bellesa basada en la primor, la blancor i la feminitat. Els cossos i faccions de dones amb discapacitat física o mental, racialitzades, transexuals, grasses o amb aspecte androgin o considerat masculí han estat marginalitzats. En resposta a aquest model, va néixer el que es coneix com a positivitat corporal (body positive), que reivindica que tota mena de cossos són bells. Si bé Barceló explica que la positivitat corporal ha millorat l’autoestima de moltes persones, en alliberar-les de la pressió estètica, apunta que el moviment segueix focalitzat en la bellesa i a sentir-nos amb la pressió d’estimar sempre el nostre cos. És per això que diverses activistes van decidir reivindicar la neutralitat corporal.

Més enllà de relacionar-nos amb el cos d’una manera vivencial, la neutralitat corporal té més potencial per desestabilitzar els cànons de bellesa que la positivitat corporal, que, a la llarga, ha servit per alimentar la indústria de la moda i l’estètica. Val a dir que, els últims anys, hi ha hagut iniciatives molt bones per fer de la bellesa un camp que tingui en compte la realitat de totes les dones. N’és un exemple la marca de cosmètics de la cantant Rihanna, que ofereix bases de maquillatge per a tot tipus de pells; no només les blanques, que fins ara eren sinònim de color carn. Un altre és l’empresa Nubian Skin, de l’afrobritànica Ade Hassan, que ven roba interior per a dones amb la pell fosca. Tanmateix, són casos aïllats, perquè el més habitual és que la indústria tracti els cossos de les dones grasses o racialitzades com un objecte de consum més.

Així, les marques venen com a talles grans mides habituals entre moltes catalanes, alhora que anuncien les seves peces o productes amb dones de corbes perfilades a cop de Photoshop i sense ni un gram de cel·lulitis ni un centímetre d’estries. L’empresa cosmètica The Body Shop, que ha fet bandera dels cossos que s’allunyen dels de les models, té una estratègia de marxandatge basada a oferir a les compradores, majoritàriament dones blanques i benestants, secrets de bellesa de dones d’arreu del món. Això forma part del que es coneix com a apropiació cultural, l’acte de valorar tradicions o estètiques de persones racialitzades tan sols quan les adopten persones blanques, o bé quan són captades pel capital i dirigides al mercat occidental o a les franges de població mundials amb més poder adquisitiu.

No hi ha cap problema a voler sentir-se atractiva (o atractiu). Precisament per això, hem de ser conscients de com la bellesa s’ha emprat per generar inseguretats a la majoria de persones del món, i que ha estat un àmbit esculpit per imatges vinculades al poder colonial, de gènere, classe i capacitat. La neutralitat corporal ens ofereix una oportunitat per bastir una relació amb el cos, bell o no, que escapi d’aquestes jerarquies.