L’onze de setembre
Això de tenir zones VIP en les manifestacions de l’onze de setembre mai no m’ha agradat. Sempre he trobat que contribuïa a separar la gent dels polítics, atorgant a aquests darrers un privilegis que no sempre s’han guanyat. El cordó de seguretat d’armilles verdes s’entesta a protegir, per tal d’exhibir, les peces intocables del vell museu d’història d’allò que va poder ser i no vam fer que cada cop menys gent té ganes de visitar.
Recordo aquelles diades sense samarreta de colors al Fossar, on, per cert, molts no han deixat d’anar-hi mai. Recordo també aquells lideratges forts i femenins de les entitats, amb una Muriel Casals i una Carme Forcadell dient-li a la cara aquell “president, posi les urnes”. Recordo una ANC viva i forta, independent, crítica i realista, engrescadora, i recordo un Òmnium Cultural que era far per a la independència i frontissa de la unitat entre els partits. El control partidista hi és, i la desafecció, també.
Estem complint fil per randa el full de ruta dels poders de l’Estat vaticinat per Aznar. Hauríem pogut fer més, tots plegats, abans, durant i després de la tardor del 2017? Sens dubte. Ha fet autocrítica tot aquell qui era a la sala de màquines? No.
Ara bé, viure en un constant retret, amb insults, sense proposar com sortir d’aquest atzucac de desunió i manca d’estratègia compartida, amb l’única bandera de l’acusació de traïdoria, no contribueix amb res per avançar cap a la independència. Enquista les maquinàries de partit, n’allunya uns i hiperventila altres. Divideix i paralitza. Win-win per a l’Estat.
Ens cal organització, que no vol dir lideratges messiànics. Ens cal creure, un altre cop, que la societat civil mobilitzada i desobedient és la nostra força, deixant de banda aquella consigna naïf de ni un paper a terra. Ens cal que tots forcem els polítics a seure, a pensar, a callar i a deixar els simbolismes, a marxar si cal i a contribuir a paralitzar aquest país el dia de la sentència.
Critiqueu, que us tinguin por, però anem-hi, anem-hi i anem-hi junts altre cop. Jo hi seré l’onze de setembre.
